Cercador
Ous ferrats de la tarda
Un relat de: SALVADOR- Compartir:
OUS FERRATS DE LA TARDA
No podria ser que en aquella hora hagués un silenci sepulcral en mig de la plaça del poble. El sol feixuc feia que el terra desprengués una molesta escalfor que fregia els peus com dos ous ferrats. La poca ombra dels plàtans, malalts i esquifits dels voltants, no esmorteïen prou la llum i la calor, perquè els pocs vianants que es creuaven no s’aturessin ni per dirigir-se la bona tarda. Tan sols, una sargantana despistada fora del seu cau desafiava la rostida d’una tarda poc habitual del mes d’Octubre.
Els crits de la canalla envasats en les aules, de l’escola, ara plenes desprès d’un llarg estiu. Esperaven que el rellotge marqués les cinc de la tarda. Encara que la calor fonés els fanals de la plaça i els arbres estiguessin a punt de convertir-se en torxes. La cridòria donaria vida a una plaça moribunda per la calor.
En una cantonada el quiosquer remenava els diaris i revistes, donant-les un caire majestuós i presentable als ulls de la clientela. El repicar de les campanes anunciava l’apertura dels comerços sota la porxada, refugi de la pluja com del sol. El seu so metàl•lic despertava lentament la plaça. La venedora de ventalls obria les portes de la botiga amb un moviment ràpid dels ventalls penjats al llindar. Mentre el venedor de somnis despertava del darrer encàrrec d’un vailet que volia donar un tomb al voltant de la lluna. El malabarista, feia volar les bitlles cel enllà, fen-les voltejar un cop darrere un altra. L’avia, cridava amb totes les seves forces l’Andreu per que deixés de donar cops de peu a la pilota i fes un mos al tros de pa amb xocolata que li duia per berenar. La mestra, tancava les finestres i la porta de l’escola, resseguia la tanca que deixava entre oberta per si algun estel despistat aterrava al peu d’ella. Una dona, que feia cistells de vímet, per omplir-los d’aire i vent. Un terrisser, feia voltar el torn, volta que volta el fang, donant-li forma amb les mans. L’adroguer tenyint amb els pigments els núvols. El pastisser, endolcia l’estada. I la petita taverna, amb els vins, la cervesa i la partida de botifarra preparada per la clientela. La gata perduda buscant la gatera mig amagada en un racó. Poc a poc, la vida folrava la plaça com un riu sortit de mare i tot el poble inundat, amb la melodia que duia la marinada d’aquell indret.
Amb la vesprada i les tonalitats vermelloses i grisoses del cel va arribar el buit. Obrint-se pas cansadament dins la plaça, la frescor acomiadava efusivament la calor i els peus d’ous ferrats dels vianants abandonaven melancòlicament la plaça.
Demà, potser el sol cremarà, fins sentir les campanes de les cinc de la tarda, on la frescor del bullici farà de la plaça un somni de mitja tarda.
No podria ser que en aquella hora hagués un silenci sepulcral en mig de la plaça del poble. El sol feixuc feia que el terra desprengués una molesta escalfor que fregia els peus com dos ous ferrats. La poca ombra dels plàtans, malalts i esquifits dels voltants, no esmorteïen prou la llum i la calor, perquè els pocs vianants que es creuaven no s’aturessin ni per dirigir-se la bona tarda. Tan sols, una sargantana despistada fora del seu cau desafiava la rostida d’una tarda poc habitual del mes d’Octubre.
Els crits de la canalla envasats en les aules, de l’escola, ara plenes desprès d’un llarg estiu. Esperaven que el rellotge marqués les cinc de la tarda. Encara que la calor fonés els fanals de la plaça i els arbres estiguessin a punt de convertir-se en torxes. La cridòria donaria vida a una plaça moribunda per la calor.
En una cantonada el quiosquer remenava els diaris i revistes, donant-les un caire majestuós i presentable als ulls de la clientela. El repicar de les campanes anunciava l’apertura dels comerços sota la porxada, refugi de la pluja com del sol. El seu so metàl•lic despertava lentament la plaça. La venedora de ventalls obria les portes de la botiga amb un moviment ràpid dels ventalls penjats al llindar. Mentre el venedor de somnis despertava del darrer encàrrec d’un vailet que volia donar un tomb al voltant de la lluna. El malabarista, feia volar les bitlles cel enllà, fen-les voltejar un cop darrere un altra. L’avia, cridava amb totes les seves forces l’Andreu per que deixés de donar cops de peu a la pilota i fes un mos al tros de pa amb xocolata que li duia per berenar. La mestra, tancava les finestres i la porta de l’escola, resseguia la tanca que deixava entre oberta per si algun estel despistat aterrava al peu d’ella. Una dona, que feia cistells de vímet, per omplir-los d’aire i vent. Un terrisser, feia voltar el torn, volta que volta el fang, donant-li forma amb les mans. L’adroguer tenyint amb els pigments els núvols. El pastisser, endolcia l’estada. I la petita taverna, amb els vins, la cervesa i la partida de botifarra preparada per la clientela. La gata perduda buscant la gatera mig amagada en un racó. Poc a poc, la vida folrava la plaça com un riu sortit de mare i tot el poble inundat, amb la melodia que duia la marinada d’aquell indret.
Amb la vesprada i les tonalitats vermelloses i grisoses del cel va arribar el buit. Obrint-se pas cansadament dins la plaça, la frescor acomiadava efusivament la calor i els peus d’ous ferrats dels vianants abandonaven melancòlicament la plaça.
Demà, potser el sol cremarà, fins sentir les campanes de les cinc de la tarda, on la frescor del bullici farà de la plaça un somni de mitja tarda.