Osset de Peluix (8): Arriba el matí.

L’Eric es capbussa en el seu mar d’històries i narracions. Es diu a sí mateix que això de la Miranda no ha estat més que un assumpte sense importància. No li dirà res a ella, ella tornarà amb l’Armando, ell seguirà amb la seva vida d’escriptor solitari i tot estarà com estava. Tot estarà (com es vol fer creure a sí mateix) tal i com havia d’estar.

Però la Miranda, amb la seva simpatia, la seva bellesa i el seu carinyo havia obert una esquerda en les seves emocions. I com més pensava en el tema, més s’ampliava l’esquerda. Però l’Eric sentia també l’emoció de deixar que l’escriptura i les distraccions solitàries li monopolitzessin l’existència.

Es va passar dues hores enganxat a l’ordinador. En contra de la costum normal, aquesta nit no sopà amb el Joan sinó que de fet sopà sol bastant més tard, davant el televisor. Les distraccions de l’ordinador li feren quasi oblidar la Miranda. Quan se’n anà a dormir, pensava: “No he fet res de dolent. Al capdavall, estic en el meu dret. Al capdavall ja he escollit els plaers de la meva vida. Els instins i el sexe, tinc tot el dret a ignorar-los. Prou! Encara faig el que vull, i cap assumpte de faldilles em farà oblidar-me de qui sóc”.

Arriba l’endemà al matí. Tant Eric com Miranda han d’anar a treballar a les seves respectives feines. L’Eric treballa de secretari en una fàbrica a les afores, on s’hi pot arribar amb un cop de cotxe, o amb un taxi, o amb un autobús d’horari bastant dolent. L’Eric segueix la frase de “Celtas Cortos” (que també seria molt pròpia del cinisme grec) segons la qual no ansiar ni luxes ni riqueses és propi de la gent comuna. L’Eric tenia un sou normal, però ja li estava bé per a viure, perquè no sortia molt ni era gaire amant de la beguda ni fumava. Tenia pocs plaers, però li estava bé perquè per a ell l’important era viure amb serenitat per tal de dedicar-se a la creativitat literària. Precisament un dels motius pels que no volia sortir amb la Miranda era per no perdre la serenitat que tant apreciava. Fins a cert punt els seus arguments eren certs. Les dones són, podríem dir-ne, si ho mirem des del punt de vista del sentiment de l’amor, éssers que causen preocupacions, que comporten un cert gast econòmic (sobretot per formar-ne una família i tenir-ne fills), que alteren les emocions i que són capaces de produir fortes alegries i fins un sentiment de dependència. Tot això s’oposava a la extrema “tranquilitat del savi” que tant atreia a Eric. Per entendre’ns, com diria Shopenhauer: “Fa molta falta que l’enteniment s’enfosqueixi per l’amor per tal que considerem atractiu a aquests éssers de corta estatura, espatlles estretes, caderes amplies i cames curtes”.

Però l’Eric no era despreciatiu ni egolatra. La seva política era no sentir odi ni menyspreu cap a ningú (però tampoc estimar a tothom incondicionalment). Quan no volia una determinada persona es limitava a evitar-la. Pensava que la venjança era una estupidesa; cal posar la justícia sempre per sobre de la venjança, i només utilitzar la justícia en cas d’absoluta necessitat i justificació. No es prenia a riota la proposta a sortir que li feia la Miranda; al contrari, la rebutjava amb esportivitat. Ella li feia una oferta respectable a la que ell rebutjava; res més. Això és el que entreveia la Miranda: que l’Eric era un home honorable i decent, “un tio legal” com en diuen. I, precisament, una noia com la Miranda es sentia encara més atreta per un noi així.

L’Eric es dedica a fer el treball matinal, buscant aparentar que el fa amb monotonia i sense estar alterat per cap emoció. Però, com sol passar en aquests casos, no aconsegueix dissimular-ho massa bé. Fins i tot dos o tres li pregunten que si li passa alguna cosa o què li passa que algunes vegades es distreu de la feina i es queda pensatiu.

I va passant el matí poc a poc...


------------------------------------------------


Sigues benvingut al perillós món de Katar: ca.lletra-perenne.wikia.com/wiki/Katar