Osset de Peluix (32): El gran secret de l'Èric.

La Miranda i el Joan fa una estona que han desparat la taula.

- Bé, i ara què vols que fem mentre ells arriben? Podem posar la tele, o...

La Miranda li fa una mirada impacient. Ell s'espanta.

- Mira Joan, això trobo que s'ha d'acabar d'una forma o altra. No puc més.

- Què vols dir...?

- L'Èric. Què li passa? Perquè es sent tant incòmode amb mi? Només que volgués, segur que podríem funcionar com a parella...

- No en dubto...

- Doncs digues-m'ho d'un cop! Potser tu ja ho saps... Quin problema hi ha?

- Quan confiï en tu, et dirà tot allò que necessitis. Hi pots confiar.

- Segur que sí... però quant trigarà? És tant bon noi, però més tancat… No em pots fer cinc cèntims?

- Compren que és secret nostre i…

- Sisplau... - Li mira mossegant-se el llavi inferior.

El Joan suspira. La mira a ella amb solemnitat, i és com si descobrís de cop i volta que són amics des de sempre, que és bona noia, i de confiança, i amiga de sa dona... Fins a quin punt li hauria d'explicar? De sobte es diu a sí mateix que no podria amagar-li res; s'ho repeteix a sí mateix dos cops i rumia:

- Escolta maca, això que et diré és un secret de l'Èric molt greu. Vam fer un jurament de no contar-ho mai a ningú de la família.

- Jo sóc quasi de la teva família, home! Només em falta casar-me amb ton germà i ho seré del tot...

- ... però ara mateix no ets familiar nostre, i per això si l'Èric s'assabenta que t'ho he explicat s'ho prendrà fatal.

La juguetona noia s'acaricia els cabells. No vol forçar les coses per les dolentes.

- Comprenc que això no et sigui fàcil de fer, amic.

- Ets molt maca. Vinga, veuràs… L'Èric és una persona amb… problemes de salut d'infància.

- Què dius!!!???

- Mira, quan tenia tres anys es va encomanar d'una malaltia. Va tenir una variant de la lepra; és igual. Va estar a punt de morir. Ell tenia tres anys i jo en tenia set. No t'imagines la d'esforços i patiment que vaig fer per ell; va ser difícil. Va trigar uns quants anys en curar-se. Sempre li han quedat rastres d'aquest malestar. Crec que està com a espantat de la vida, i per això es tanca en els escrits i la reflexió, i li costa gastar temps en sortir.

La noia abaixa el cap.

- Doncs sí que em sap greu, això... És confusa la vida quan passes per un tràngol així.

- L'Èric passa un malestar que ningú li treurà. Això, molts no ho entendrien, ja saps.

- Ara veig el que passa... Jo tampoc puc entendre el que li passa a l'Èric, oi? Perquè sóc com totes les noies, que només penso en divertir-me, veritat? I perquè no el puc donar suport en els moments difícils?

- No, Miranda! Au, no diguis això...

- No em faria cap vergonya ajudar al meu home en les dificultats i ser fidel i sacrificar-me. Tu em coneixes de fa temps, Joan, i saps que sempre ho dic. Mentre un home et tracti amb respecte no pots ni trair-lo, ni deixar-lo tirat. O què passa? Que això ho farien d'altres noies, però jo no?

- Clar dona, tens raó, tranquila... Però... Mira, et vull assenyalar que tens aquesta dificultat. Jo, et vull ajudar i desitjar-te el millor amb l'Èric, no obstant...

- Doncs ara que sé aquesta dificultat per la que passa, ell ha de saber immediatament que jo sóc conscient del problema.

- No! M'has jurat guardar el secret.

- No et puc jurar guardar el secret en això! Ell em necessita! Saps el bé que li podria fer a l'Èric una noia que li comprengués i fos conscient del que passa? Potser ja va siguent hora que es mogui fitxa i que se'n adoni que ara sí en té una que lluitarà per ell!

Passen uns minuts. La Miranda diu, amb tota suavitat, que no promet que no dirà res.

El Joan, al final, ja no sap què fer i decideix no remenar més el tema, esperant haver fet el correcte revelant això. En el fons, rumia que l'Èric té una xicota adorable que el necessita, i espera que no l'acabi decepcionant tot aquest assumpte.

Engeguen la tele i deixen passar el temps.

(Continuarà.).




-------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca