Osset de Peluix (30). La cunyada ilusionada.

L'Èric i l'Eva (la dona de son germà) van en cotxe per la carretera. L'Èric condueix. L'Eva mira l'Èric i somriu. El jove filòsof es posa inquiet; sempre li ha estat quasi impossible fer-se la idea de ser massa atractiu a cap xica. Ell és conscient que l'Eva sent alguna cosa per ell, com ara també ho sent la Miranda. En el fons, les dones de la família no són tontes, comprenen bastant bé el malestar de l'Èric i l'últim que voldrien, almenys si poguessin impedir-ho, és que ell es sentís incòmode enlloc de benvingut.

L'Eva li diu:

- Mira Èric, ara que estem a soles, tu i jo, i no està cap de les dues nostres parelles - es referia, clar, al Joan i a la Miranda, - no sé perquè la Miranda ha insistit tant amb que ella i el meu home estiguessin junts... i no penso res dolent d'ells dos, clar... Però et vull dir que...

L'Èric mira a la seva cunyada. Independentment de amb qui estigui casada, és molt guapa. Més que la Miranda, per dir-ho objectivament. Una cara preciosa i pel llarg. I uns pits de tamany generós. És d'aquelles noies que té un escote tant gran i generós, que té que anar molt tapada perquè no es noti el tamany del seu encant femení en aquest punt.

Però l'Èric està inquiet.

- No sé què em vols dir...

- Mira, ets un home encantador, ets un dels meus homes preferits, de debò. Jo ja he trobat la meva felicitat amb un home, però no per això deixo de donar-me compte que tu vals molt. Si s'haguessin donat altres circumstàncies, altres situacions, jo estaria tant impacienta com tu com la Miranda.

- Eva, recordes què va passar l'últim cop que vas posar-te molt afectuosa amb mi...?

Ella es posa trista. Diu:

- Recordo que no vaig fer més que dir-te lo excel.lent que eres... que ets... com a home, i quasi ens amenaces a mi i al Joan que no els voldries tornar a veure més!

Ell es posa compassiu mentre va conduint poc a poc per poder xerrar. Els conductors els adelanten, però a l'Èric no li importa gaire.

- Eva… Jo… Ho sento, no volia ser agressiu… mira, creu-me, mai t'he volgut fer mal. Només que sóc un noi tímid, i sempre m'ha costat obrir-me a la gent. Tu també ets una dona excel.lent. Jo...

Ella somriu amb una rialleta. Mira amb cara alegre al seu cunyat, com volent dir amb gestos de mímica: "No passa res".

- Saps, Èric? A mi em passa, i a la Miranda també. És una sensació que ens agrada. La rialleta. Sempre que veus tu que a l'altra persona li fa mal el que dius, et poses en pla modest o et poses a fer humor inofensiu, i les dones que et comprenem ens posem a riure perquè sabem que ets un bon tio, i ens fas sentir segures. I això, és un plaer que tu ens dones. Per molt que digui la gent, s'ha de ser fort a la vida però també bona persona. I tu tens la teva forma de ser bona persona.

L'Èric està tens però somriu, i parla:

- No sé… Et sonarà estrany que et digui això, però...

- Digues-ho, carinyo.

- M'estàs dient que la meva forma de ser atreu a una noia... A tu, a la Miranda...

- ... com atreuria a d'altres, segur que sí...

- Bé, doncs costa de fer-me'n la idea.

- Doncs el millor remei contra això seria que et deixessis estimar per una noia. Jo no puc oferir-te això. Tu comprens millor que ningú que estic enamorada de ton germà i que ja tenim una vida amorosa molt organitzada. Però tinc esperances en la Miranda. Mira, Èric, et juro que parlo en nom meu i crec que també en la noieta que t'ha fet perdre la virginitat: t'estimem perquè vals, no perquè ens donguis cap pena. I jo, com a cunyada, et vull tenir afecte i vull ser, d'alguna manera, una dona una mica carinyosa per a tu.

L'Èric la mira.

- Ets una gateta deliciosa. Té molta sort el Joan d'haver-te trobat.

- Gràcies, ho sé. Doncs jo, espero que t'adonguis de la sort que ha tingut la Miranda de trobar-te a tu, i que t'hi deixis estimar. Compren-ho, Èric! A mi m'agrada tant poc la solteria com a ella, i m'encantaria molt que et casessis amb una dona que fos segur que et fes feliç.

- Ja... però no puc prometre que... Ep! Que gairebé em desvio. Ja hem arribat al centre comercial. De seguida aparcarem.

L'Eva pensant: "Em costa de creure! És evident que, per un o altre motiu, l'Èric es resisteix expressament a la Miranda. He de descobrir els motius? He d'intervenir? O potser és un assumpte que hauria d'arreglar la meva amiga amb ell, i jo, malgrat ser la cunyada, no intervenir?".

Els dos aparquen a un espai buit i entren al supermercat. L'objectiu: formalitzar la compra del sofà, carregar-lo al cotxe i retornar a casa. Mentrestant...



-------------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca