Osset de Peluix (27). La Miranda es declara.

Un relat de: cuidador_d-ossets
En això que la Miranda mira juguetonament a l'Eric i es posa de genolls sobre seu, tot i que vestida.

- Eric, et vull explicar una cosa que estic impacienta per dir-te-la...

L'Èric, sempre de natural espantadís...

- Eh, bé, doncs digues-la...

- No sé com dir-la...

- No sé... No tenim pressa...

- Veuràs, em sento com si tingués febre.

- Carai! Que vols que truquem al metge? Què vols dir?

- No... Em penso que qui m'ha de curar aquesta malaltia no serà cap doctor... Èric, estic enamorada de tu! Estic convençuda! Em tractes molt bé, i al final encara que trigues em satisfas amb tot. Ets un bon home i m'encanta estar amb tu. I jo que pensava que l'home que em seduiria seria un marxós, un rei de la festa, que volia un tio guai, i al final m'enamoro d'un escriptor i d'un home de talent. T'adoro carinyo... Tant de bo pogués fer-te sentir el mateix de tu cap a mi...

- Però, Miranda, jo...

- Calladet! Aquesta nit vull sentir-me feliç. Estic enamorada i, passi el que passi demà i en el futur, aquesta nit vull que sigui especial. Sisplau, no diguis res i deixa'm adormir en els teus braços. I demà al matí recorda que hem quedat amb el Joan i l'Eva.

La Miranda s'estira sobre el pit de l'Èric i ronroneja suaument mentre intenta agafar la son. Mentrestant, l'Èric no sap què fer. Com s'ha de sentir? No hauria de declarar-se ell també a la Miranda? Perquè ha de semblar tant ridícul que ell es senti tímid? I la Miranda se li ha declarat! Perquè ha de ser el seu desig contra el d'ella? Com li pot dir que no a una noia maqueta com ella?

Resumint, que l'Èric estava trist i fet un embolic.

En aquestes que l'Èric aparta a la Miranda de sobre seu i es disposa a sortir de l'habitació.

- On vas, carinyo?

- Doncs a... fer unes coses. No et preocupis, tornaré en uns minuts.

La Miranda s'extranya. Al cap d'un minut, casualment, li venen ganes d'orinar i s'aixeca (a casa de l'Èric i el Joan hi ha dos lavabos, prop l'un de l'altra). Quan s'acosta a un dels lavabos veu que l'altre està ocupat, la porta tancada amb candau, llum sota la porta i es veu que algú està plorant.

Ella es posa trista i truca a la porta:

- Què passa, Èric?

- No res, maca. - Però se li nota en el to de veu que està provant de dissimular la plorera.

- No, no, Èric, digues-m'ho! Perquè estàs trist? Què passa?

Però l'Èric, amablement, li indica que no en vol parlar. La Miranda torna al llit sense satisfer les ganes de pixar que tenia. Al cap d'uns minuts torna l'Èric, amb els ulls una mica vermellosos.

- Va, vinga, explica'm què passa, home.

- No res, Miranda... ja se'm passarà.

Ella veu que potser és millor respectar-li el silenci. Només li pregunta:

- Però tu t'ho passes bé amb mi, no? Ha significat per a tu alguna cosa la intimitat que acabem de tenir?

- Sí, carinyo. - El to semblava sincer.

La Miranda va pensar que potser millor no forçar la situació. Ell la besa a la galta. Ella torna a estirar-se ronronejant. Apaguen totes les llums. Es relaxen i s'adormen.






------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: