Osset de Peluix (23). El sopar amb trampa de la lleona.

Un relat de: cuidador_d-ossets
Segons la juguesca que ell mateix havia aprovat, i que havia perdut, l'Èric aquesta nit tenia que montar-s'ho eròticament amb la Miranda. Ell no es sentia amb massa ganes d'aventures d'aquest tipus. La Miranda era una noia eixerida i maca, de bons pitets i un culet maco, ben pentinada, somrient i agradable. Però al mateix temps l'Èric se sentia com a alienat. Enyorava les llargues tardes amb l'ordinador, l'escriptura, els videojocs, que aleshores només eren interromputs per cites esporàdiques de colegues trucats per telèfons o trobats pel carrer.

Efectivament, l'Èric no tenia colla d'amics com tampoc havia tingut núvia fixa. Però es sentia a gust estant sol, escrivint a tope i gastant el temps en la creació literària. No trobava massa sentit a tenir una núvia, ja que, això creia, ja se sentia feliç tal i com era. On aniria a parar amb aquesta promesa de la qual se sentia acorralat? Ell sempre s'havia près seriosament les seves promeses, fins i tot en els pocs casos en que no les havia pogut complir. A més sempre tenia present el motiu de la juguesca que havia fet amb ella: convencer-la que és capaç de trobar algun altre noi i separar-se de l'Armando, convencer-la que encara posseeix capacitat de seducció. Una vegada haguessin congeniat una setmana trencarien com a bons amics, la Miranda en algun temps es buscaria algun altre nuvi (oblidant-se, doncs era un fet implícit, de la promesa feta a son àvia) i la vida de l'Èric continuaria fins on estava.

Ara, però, tot això es torçava perquè la Miranda estava juguetejant amb pactes i arguments retòrics per a que ell satisfés amb ella desitjos carnals! L'Èric, de totes formes, no era una persona casta. Havia renunciat a passar més temps provant de lligar noies per pessimisme respecte al propi atractiu, per sentir-se absorbit per la seva pròpia afició ideològica d'escriptor i perquè no és una persona a la qual atragui molt especialment sortir amb gent. Tot això, pensava l'Eric que era incompatible amb les noies. Que cap d'ella atravessaria les seves barreres de desconfiança o els seus problemes socials.

Així passa de nou un problema tant etern com el món: el teu pessimisme corre risc de transformar-se en la teva realitat, i la teva pròpia "profecia d'invalidesa", ajudada pel pessimisme, pot espatllar-te tant davant les dificultats de la vida. O sigui, al final passarà que la teva profecia s'autocomplirà a sí mateixa.

L'Èric i la Miranda arriben a ciutat, aparquen i van a casa de l'Èric. Allà està el Joan. Arriben, i la Miranda demana al Joan de parlar a soles una estona els dos, apartats de l'Èric.

Durant el considerable temps d'un minut la noieta parla a soles amb el seu vell amic Joan i aquest surt de l'habitació.

- Èric, veuràs, donat que la Miranda i tu voleu estar a soles - remarca l'expressió "a soles", - jo hauria de marxar a comprar algunes coses i després veuré si puc estar amb l'Eva al nostre pis.

- Però Joan...

El Joan es posa un dit als llavis i es fa el dissimulat.

- Sí, ja sé que és una decisió sobtada i que havia de fer coses al pis avui mateix però poden esperar. Recorda que demà l'Eva i jo vindrem a visitar-vos, ella ja té ganes de conèixer la Miranda. Demà és diumenge, ja saps. Farem un dinarillo de família tots plegats. Anima't i centra't una mica més en distreure't, noi! Bé, jo marxo, ens veiem demà. A la nevera hi ha menjar, o podeu demanar-vos una pizza. Cuideu-vos macos.

El Joan marxa de casa mentre l'Èric se sent com a indefens. Es troba atrapat en una dialèctica domèstica i no sap què fer. Es gira cap a la Miranda (només cal mirar una mica la situació com per veure quina classe de situació entre la Miranda i l'Èric està provant d'afavorir el Joan) i diu:

- Bé, maca, estem sols.

La Miranda mira a l'Èric. Se li veu un cert apetit eròtic en l'expressió. Però en el fons, a la seva manera, està tant inquieta com l'Èric mateix.

- No sé, carinyo... Preparem una mica de sopar?

- D'acord. Ves a la nevera i mira aviam què hi ha.

La Miranda va a la nevera i la mira durant un minutet.

- Et va bé una mica de salmó amb patatones, amb préssec i gelat per postres?

- Com saps que aquests són els meus plats preferits?

- Me n'ha informat el teu germà quan parlavem a soles. Què penses?

L'Èric cada cop se sentia cada cop més com un lleó acorralat. O com una peça de puzzle que ha d'acabar siguent encaixada. O com la dialèctica de Hegel: ella no era més que una tesis, la Miranda l'antítesis i al final la síntesis conjunta era anar cap al desig d'unió en parella.

La "parejita" es dedica una estona a preparar el sopar i a relaxar-se. L'Èric, tot i que es sent contínuament inquiet, decideix que esperarà a veure què passa i aviam si té sort i no ha de tenir relacions íntimes amb la Miranda a desgana, sense tampoc incomplir cap pacte.

La Miranda i l'Èric cuinen un soparillo senzill, però deliciós. Ella insisteix, i aconsegueix, que el sopar tingui un caràcter més íntim: només una petita bombilla encesa, de forma que apart de les llums de la ciutat per la porta de vidre estiguin bastant a les fosques. Res de televisió; només xerrar.

La Miranda és conscient del nerviosisme del seu enamorador, però procura no abusar de la situació. Mantenen una conversa suau sobre temes intrascendents, amb alguna paraula afectuosa: la carrera, la feina, la família, els temes intelectuals o d'altres. La seductora noieta és conscient d'una cosa: el seu intelectual cupido no vol sentir-se obligat a res, ni tant sols obligat en nom de les satisfaccions sexuals. Ell és molt individualista. Per tant, la tasca és convèncer-lo, per les bones i només amb la pressió justa, que ella el motiva.

Finalment s'acaba el sopar. Ambdós s'han près els postres.

De sobre, la Miranda agafa i s'aixeca.

- Què fas, Miranda? - Li pregunta l'Èric, però en el fons preveient-lo.

- Que què faig? Ja despararem la taula després, demà si convé. El Joan i l'Eva ens han deixat lliure, i tu has fet una promesa que compliràs. Anem al llit ara mateix, que ja en tinc ganes des de que et conec! - La Miranda ja s'ha esverat. S'estira cap amunt la samarreta que porta de sota els pantalons, i es disposa a despullar-se immediatament.




-----------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca

Comentaris

  • Murri[Ofensiu]
    Nil | 14-12-2019

    Quin embolic de parelletes i tot per anar al llit amb la Miranda. És autobiogràfic? El comportament humà és així de complex. El teu relat palesa de manera precisa el tarannà dels personatges. Ara bé et diré, que a aquest relat li fa falta unes quantes hores més de poliment... hi detecto construccions sintàctiques que enfosqueixen el text...i una cosa que vull dir-te..., no trobo adient fer servir la paraula "núvia". Núvia s'utilitza quan una parella és a punt de casar-se, en aquest cas cal amprar la paraula "xicota".

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: