Osset de Peluix (20). La Miranda ensenya a l'Eric el seu lloc íntim.

La Miranda i l'Eric, entre conversa i conversa, van a parar a un lloc on molt llunyà de la ciutat. Es desvien per un camí rural que permet la circulació de cotxes fins que aparquen a una clariana deserta que a dures penes sembla feta per a aparcar cotxes. Baixen del cotxe.

- Bé, Miranda, on és el teu lloc secret?

- Oh, a uns minuts de caminar. - Li passa la bena als ulls. - Jo també vull fer-ho un moment especial. Deixa que t'embeni els ulls.

- Però... mmm...

- Ja ja ja! Vinga, home, si tu també m'ho has fet? Tranquil, que no cal dir que en mi pots confiar. Només faltaria que ara te'n fes alguna! Vinga, confia, només vull donar-te una sorpresa. No siguis tant neguitós carinyo...

L'Eric arronsa les espatlles i es deixa fer. La Miranda amb suavitat li emmordassa els ulls.

- I ara no em diràs que m'agafes en braços!

- Ja ja, que graciós! No, home, no, que no tinc la teva força d'home; agafa'm de la maneta i deixa't guiar. Ja veuràs.

L'Eric, amb els ulls tapats i inquietat, es deixa dur. Sens dubte la Miranda el porta a l'interior d'un bosc, doncs aviat ja no trepitgen un camí de pols sinó un terra molsegut, a més de tant en tant alguna branca distretament situada li dóna a l'Eric accidentalment tot i que la Miranda el porta amb compte. Finalment la Miranda s'atura en un lloc, li treu la bena als ulls i li besa la galta.

- Ja hem arribat, carinyo.

L'Eric mira als seu voltant. Estan en una clariana relativament petita d'un bosc abandonat, molsegut, bastant poc tocat per la ma de l'home. Algunes branques han estat retallades per a que la Miranda (i potser algú altre que hi vingui) s'hi pugui asseure. Curiosament, en un arbre es pot veure, penjant d'uns pocs claus, una lona que tapa un requadre.

- Aquest és el meu lloc, Èric.

- Aquesta clariana? - Pregunta l'Eric sense cap matís burleta a la veu.

- Exactament, carinyo. Veuràs, tu quan medites vas a un lloc apartat, solitari, on mires el mar i penses. Jo, en canvi, quan busco meditació en la solitud prefereixo un racó més dinàmic, més en la naturalesa, més que em recordi que apart de l'ordre del teu mar etern també hi ha l'ordre plural de la naturalesa. Ai, Èric, ara que estic amb tu em venen uns pensaments més romàntics... Tant pessimista com sembles a vegades i quan estàs amb una noia pots fins acabar treient el bo d'ella. Saps qui coneix aquest lloc i sap que és el meu lloc secret de meditació, apart d'ara mateix tu?

- No. Qui?

- L'Armando, precisament.

- L'Armando?

- Quan encara estavem enamorats, quan encara la seva enganyifa de bon tio em convencia, quan encara no veia com era ell realment, dos o tres cops vaig venir aquí amb la seva companyia.

L'Eric s'encurioseix. De sobte les presses per tornar a casa ràpidament es van esvaint. Decideix que intentarà satisfer la curiositat.

- Ah, sí? Explica'm més.

- Però no dius que no t'interesses per la meva vida? - L'Eric comença a replicar. - Ja ja ja, no home tranquil, ho deia per punxar. Mira, t'explicaré una història.