Osset de Peluix (18). L'Eric ensenya a la Miranda el seu refugi secret.

Un relat de: cuidador_d-ossets
L'Eric i la Miranda, en cotxe, recorren un tros de la carretera de la costa. Després l'Eric li assenyala una camí secundari i, poc després, li diu l'Eric que aparqui en un racó. Es troben la curiosa parella en un lloc oblidat de les afores de la ciutat, en un bosc a poca distància de la ciutat mateixa.

- I ara què, Èric?

El noi treu un mocador de la butxaca i diu:

- Vull que sigui una sorpresa. Deixa'm posar-te aquest mocador als ulls i et portaré en braços al meu lloc preferit.

La Miranda es sorpren, clar, però es deixa fer. Li posen el mocador als ulls i l'Èric l'alça els braços.

- Mmm, - diu ella. - Quan estiguem casats em portaràs en braços la nit de noces al llit, no carinyo?

- Miranda! Per favor...

La Miranda suspira i diu: "Està bé, ho sento".

L'Èric pensa de nou en la difícil situació en que s'ha posat. Però prefereix no dir res.

La Miranda es fixa en per on camina l'Èric mentre la porta suaument en braços. Ara estan caminant sobre la molsa del bosc, després avancen per sobre sorra, pressumiblement per una platja. La brisa del mar acaricia les galtes i el pel de la noia: ara deuen estar a l'aire lliure. Després caminen sobre roques. Finalment l'Èric posa la seva enamorada sobre unes roques i li treu la bena.

- Aquí tens, maca. El meu lloc preferit.

Ella mira al seu voltant. Està en unes roques que tenen al davant el mar i a darrera la platja i el bosc, i més enllà el cotxe. L'espectacle, tot i tenir el bosc una certa sensació d'abandó i de sequera, és preciós.

- És una meravella, Èric! Però no entenc... Aquest és el teu lloc preferit?

- Veuràs, Miranda... quan passo temporades lliures, com per exemple els estius que no m'agrada viatjar, vinc a vegades aquí a contemplar el mar. No sé, sempre he vingut aquí sol. El Joan ni tant sols sap massa concretament que vinc aquí.

- I què té de dolent?

- Doncs mira, maca. Aquest lloc m'agrada perquè m'ajuda a pensar amb més claredat, a tenir els pensaments més clars. Veus allà? És el mar. Veure el mar m'ajuda a pensar en la solitud. Venir aquí em relaxa. El mar està sol, tranquil, etern. Venir aquí em fa oblidar-me de tots els problemes, em fa sentir en pau. És un signe de la meva solitud.

La Miranda somriu comprensiva.

- Entenc, Èric. Però veuràs, el mar no està mai sol, al contrari, existeix perquè està en contacte amb d'altres parts de la natura: el sol, les roques... Tu potser és com si t'imaginessis que el mar no està en contacte amb altres parts de la natura, quan en realitat és una part de la natura. Veus el mar quiet, estàtic, però en realitat està en constant moviment. - La Miranda torna a somriure i continua: - Tu també et creies a tu mateix un solitari, sempre havies vingut aquí sol, i ara vens aquí amb una noieta que t'estima.

- Sí... - L'Eric mira a la seva amiga i després al mar. - Canvien tant, les coses...

Es queden asseguts a les roques. La Miranda s'acomoda en braços del seu enamorador. En aleshores, una gaviota aterra el seu vol a algunes roques de distància. La noia la mira encuriosida, es separa dels braços d'Eric, s'aixeca i s'acosta corrents a la gaviota. I aleshores...

.
.
.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
.
.
.
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ca.lletra-perenne.wikia.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: