Cercador
Osset de Peluix (18). L'Eric ensenya a la Miranda el seu refugi secret.
Un relat de: cuidador_d-ossets- Compartir:
L'Eric i la Miranda, en cotxe, recorren un tros de la carretera de la costa. Després l'Eric li assenyala una camí secundari i, poc després, li diu l'Eric que aparqui en un racó. Es troben la curiosa parella en un lloc oblidat de les afores de la ciutat, en un bosc a poca distància de la ciutat mateixa.
- I ara què, Èric?
El noi treu un mocador de la butxaca i diu:
- Vull que sigui una sorpresa. Deixa'm posar-te aquest mocador als ulls i et portaré en braços al meu lloc preferit.
La Miranda es sorpren, clar, però es deixa fer. Li posen el mocador als ulls i l'Èric l'alça els braços.
- Mmm, - diu ella. - Quan estiguem casats em portaràs en braços la nit de noces al llit, no carinyo?
- Miranda! Per favor...
La Miranda suspira i diu: "Està bé, ho sento".
L'Èric pensa de nou en la difícil situació en que s'ha posat. Però prefereix no dir res.
La Miranda es fixa en per on camina l'Èric mentre la porta suaument en braços. Ara estan caminant sobre la molsa del bosc, després avancen per sobre sorra, pressumiblement per una platja. La brisa del mar acaricia les galtes i el pel de la noia: ara deuen estar a l'aire lliure. Després caminen sobre roques. Finalment l'Èric posa la seva enamorada sobre unes roques i li treu la bena.
- Aquí tens, maca. El meu lloc preferit.
Ella mira al seu voltant. Està en unes roques que tenen al davant el mar i a darrera la platja i el bosc, i més enllà el cotxe. L'espectacle, tot i tenir el bosc una certa sensació d'abandó i de sequera, és preciós.
- És una meravella, Èric! Però no entenc... Aquest és el teu lloc preferit?
- Veuràs, Miranda... quan passo temporades lliures, com per exemple els estius que no m'agrada viatjar, vinc a vegades aquí a contemplar el mar. No sé, sempre he vingut aquí sol. El Joan ni tant sols sap massa concretament que vinc aquí.
- I què té de dolent?
- Doncs mira, maca. Aquest lloc m'agrada perquè m'ajuda a pensar amb més claredat, a tenir els pensaments més clars. Veus allà? És el mar. Veure el mar m'ajuda a pensar en la solitud. Venir aquí em relaxa. El mar està sol, tranquil, etern. Venir aquí em fa oblidar-me de tots els problemes, em fa sentir en pau. És un signe de la meva solitud.
La Miranda somriu comprensiva.
- Entenc, Èric. Però veuràs, el mar no està mai sol, al contrari, existeix perquè està en contacte amb d'altres parts de la natura: el sol, les roques... Tu potser és com si t'imaginessis que el mar no està en contacte amb altres parts de la natura, quan en realitat és una part de la natura. Veus el mar quiet, estàtic, però en realitat està en constant moviment. - La Miranda torna a somriure i continua: - Tu també et creies a tu mateix un solitari, sempre havies vingut aquí sol, i ara vens aquí amb una noieta que t'estima.
- Sí... - L'Eric mira a la seva amiga i després al mar. - Canvien tant, les coses...
Es queden asseguts a les roques. La Miranda s'acomoda en braços del seu enamorador. En aleshores, una gaviota aterra el seu vol a algunes roques de distància. La noia la mira encuriosida, es separa dels braços d'Eric, s'aixeca i s'acosta corrents a la gaviota. I aleshores...
.
.
.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
.
.
.
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ca.lletra-perenne.wikia.com
- I ara què, Èric?
El noi treu un mocador de la butxaca i diu:
- Vull que sigui una sorpresa. Deixa'm posar-te aquest mocador als ulls i et portaré en braços al meu lloc preferit.
La Miranda es sorpren, clar, però es deixa fer. Li posen el mocador als ulls i l'Èric l'alça els braços.
- Mmm, - diu ella. - Quan estiguem casats em portaràs en braços la nit de noces al llit, no carinyo?
- Miranda! Per favor...
La Miranda suspira i diu: "Està bé, ho sento".
L'Èric pensa de nou en la difícil situació en que s'ha posat. Però prefereix no dir res.
La Miranda es fixa en per on camina l'Èric mentre la porta suaument en braços. Ara estan caminant sobre la molsa del bosc, després avancen per sobre sorra, pressumiblement per una platja. La brisa del mar acaricia les galtes i el pel de la noia: ara deuen estar a l'aire lliure. Després caminen sobre roques. Finalment l'Èric posa la seva enamorada sobre unes roques i li treu la bena.
- Aquí tens, maca. El meu lloc preferit.
Ella mira al seu voltant. Està en unes roques que tenen al davant el mar i a darrera la platja i el bosc, i més enllà el cotxe. L'espectacle, tot i tenir el bosc una certa sensació d'abandó i de sequera, és preciós.
- És una meravella, Èric! Però no entenc... Aquest és el teu lloc preferit?
- Veuràs, Miranda... quan passo temporades lliures, com per exemple els estius que no m'agrada viatjar, vinc a vegades aquí a contemplar el mar. No sé, sempre he vingut aquí sol. El Joan ni tant sols sap massa concretament que vinc aquí.
- I què té de dolent?
- Doncs mira, maca. Aquest lloc m'agrada perquè m'ajuda a pensar amb més claredat, a tenir els pensaments més clars. Veus allà? És el mar. Veure el mar m'ajuda a pensar en la solitud. Venir aquí em relaxa. El mar està sol, tranquil, etern. Venir aquí em fa oblidar-me de tots els problemes, em fa sentir en pau. És un signe de la meva solitud.
La Miranda somriu comprensiva.
- Entenc, Èric. Però veuràs, el mar no està mai sol, al contrari, existeix perquè està en contacte amb d'altres parts de la natura: el sol, les roques... Tu potser és com si t'imaginessis que el mar no està en contacte amb altres parts de la natura, quan en realitat és una part de la natura. Veus el mar quiet, estàtic, però en realitat està en constant moviment. - La Miranda torna a somriure i continua: - Tu també et creies a tu mateix un solitari, sempre havies vingut aquí sol, i ara vens aquí amb una noieta que t'estima.
- Sí... - L'Eric mira a la seva amiga i després al mar. - Canvien tant, les coses...
Es queden asseguts a les roques. La Miranda s'acomoda en braços del seu enamorador. En aleshores, una gaviota aterra el seu vol a algunes roques de distància. La noia la mira encuriosida, es separa dels braços d'Eric, s'aixeca i s'acosta corrents a la gaviota. I aleshores...
.
.
.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
.
.
.
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://ca.lletra-perenne.wikia.com
Comentaris
-
Sí, jo sóc Unicorn Gris i també Unicorn Blanc (el darrer seudònim és l'actual)[Ofensiu]cuidador_d-ossets | 09-10-2021
Sí, jo, Cuidador d'Ossets, soc Unicorn Blanc (durant un temps vaig ser Unicorn Gris, però em vaig canviar de pseudònim).
Encantat de conèixer-te... i gràcies per les correccions, encara que, amb la mà al cor, no estic segur d'entendre-les totalment.
Salut!! -
Romàntic.[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 04-11-2018 | Valoració: 10
Un relat que, malgrat que hi surten massa braços en tan poques limnees, que tot i que fas servir una castellanada grossa com una catedral "gaviota" per comptes de gavina o que quan et refereixes al cabell de la noia crees confusió en dir pèl en lloc de cabell, si és que volies referir-te al del cap! i no al de l'aixella per el d'alguna part del cos . Però deixant de banda aquests lapsus lingüístics, és un relat màgic, encisador, amb una dosi d'intriga i un toc de romanticisme i fins i tot hi capto candidesa... Potser és per això que m'ha agradat força de llegir-te. Nil Ah! ets també tu l'Unicorn Gris?. Salut, Nil.
l´Autor
70 Relats
40 Comentaris
21687 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Em presento.Em dic Unicorn Blanc del Bosc, o Unicorn Blanc. També utilitzo, per raons pràctiques, els pseudònims de Crom el nòrdic, Unicorn Gris i Cuidador d'Ossets, si bé només posaré articles nous en aquest últim pseudònim i en aquest mateix en què ara em veieu (els altres noms d'usuari són de consulta i, en certa manera, d'emmagatzemament d'antics articles).
Els meus ideals són el catalanisme, la literatura, el món de la fantasia i l'acceptació de les normes socials que defenso, entre d'altres.
El meu nom de Facebook és
"Mark Corbera Mestres" .
El meu nom de Twitter és
"El Dorat"
El meu email és
webmestre2(arr.)gmail(punt)com
El conjunt de les meves webs (és a dir, de les webs administrades, moderades o dirigides per mi) es diu Portal Perenne, també anomenat "el Perenne" i està format, entre d'altres, per Lletra Perenne, també anomenada "la Perenne" .
La meva web d'articles es diu, com hem dit, Lletra Perenne i està a:
http://lletra-perenne.fandom.com/ca .
Actualment disposo de fòrum, el Fòrum Perenne, part de el Perenne, la direcció del qual és:
http://forum-perenne.foroactivo.com/ .
Podeu tenir accés a tots els relats de Lletra Perenne publicats a Relats en Català aquí:
http://ciutat-perenne.com/m/3qa
Els meus pseudònims a Relats en Català són: Unicorn Blanc del Bosc, Unicorn Gris, Cuidador d'Ossets i Cromelnordic. Observació: m'hagués volgut dir "Unicorn Blanc", però no podent fer-ho, em vaig fer dir "Unicorn Blanc del Bosc".
Que vagi bé!!!
Últims relats de l'autor
- Osset de Peluix. .Un conte de l’Èric l’¿etern? solitari i la seva explicació tècnica del mateix.
- Alternatiu d'Osset de Peluix: una aventura d’Èric i Miranda a l’estil de narrador protagonista.
- Osset de Peluix (67). Una persona sent un fort odi cap a l’”Osset de Peluix”
- Osset de peluix (66). Els vertaders recents sentiments de l’Èric.
- Osset de peluix (65). ¿La Miranda morta?
- Osset de Peluix (64): L’Armando proposa deixar estar el tema de la Miranda.
- Osset de Peluix (63). Sessió de xat en les quatre amigues.
- Osset de Peluix (62). Una parella parlant del seu futur.
- Osset de Peluix (61). La revelació de la Eva.
- Osset de Peluix (60). Presentant al Martí, l’amic de “tatuatge”.
- Osset de peluix (59). Sobre els amors de la Esse.
- Osset de Peluix (58). La sorpresa amorosa de la Anti.
- Osset de Peluix (57). L’endevinació de la Esse.
- Osset de Peluix (56). El misteriós espia del Bailie's.
- Osset de Peluix (55). La gesta de l'Armando.