ORXATA I FARTONS

ganes de prendre una orxata (de fartons fa moooooooolt que no en menjo, però acabo d'esmorzar).

Una història prou divertida i ben narrada que et fa reviure molts moments relacionats amb la teca.

Fantàstic.

Després d'aquests "concursos " , no avorreixen l'orxata i els fartons per sempre més ?
Ara recordo que un any , el més d'agost, a Palma de Mallorca no vaig trobar una orxata enlloc..Em vaig quedar amb les ganes.
Un relat enginyós com tots els teus.
Una virtual abraçada.

Deliciós plaer el de l'orxata amb fartons! Ara; millor no consumir eixos de producció industrial de marca tan coneguda: estan replets de química i ofereixen un sabor molt estàndard, propi de la pastisseria no casolana. Pel que fa a l'orxata, el mateix consell: l'orxata que es ven no s'aproxima en absolut a l'autèntic sabor de la xufa; ni tan sols aquella que hi ha concentrada.

El millor és anar a una orxateria. A València hi ha unes quantes fantàstiques. I a molts pobles de València, hi trobes pastisseries interessants on pots menjar també orxata i fartons.

Ben escrit el relat autobiogràfic! Enhorabona.

Hem quedat amb la Sonia i en Carles a l'estació d'Alboraia. són les sis de la tarda i el petit Carles ens guia corrent cap a l'orxateria gran que hi ha a l'avinguda de l'Orxata (sí, sí, així es diu el carrer). Lògicament , orxata i fartons. Però orxata granisada. Quin descobriment! Els dits encara me'ls llepo només recordar-ho. Ara, a casa, al costat del Tio Ché del Poblenou enyoro aquell granisat. Felicitats per fer-me recordar aquells moments, per l'originalitat de l'escriptura i la proximitat que sempre em causen els teus personatges. Una abraçada!

Aleix

'Pos' resulta que la versió publicada el 19-10 se'n passava de mida, segons la proposta de la convocatòria. Així que, consultats els organitzadors, l'he hagut de treure i publicar de nou -una vegada refeta- per que no fos 'desqualificada'.
Val, xicon?

Què ha passat amb l'anterior? Coses de fantasmes o què?
De totes maneres t'adjunto una vegada més el comentari que t'havia fet.

Ara farà sis anys que va plegar a Lleida l’orxateria “La valenciana”, del carrer Balmes. El culpable d’aquestes delícies, orxata, gelats –sobretot, les barres de nata, quina cosa més bona!– i torrons quan tocava, eren el Carrasco i el seu fill Carrasquet. El seu pare i avi, originari de Xixona, havia fet cap a Lleida als anys cinquanta i es guanyava la vida venent aquestes delicadeses a ciutat i anant per les festes majors dels pobles amb el típic carret de gelats que els més grandets recordem. Als anys setanta, eren els únics a Lleida que feien orxata i venien de tot arreu a comprar-ne al detall i al major. A la botiga mai no hi faltaven els corresponents fartons, tot i que no tothom els comprava. Ja se sap, l’orxata, la palleta i a xarrupar. Pels fartons es necessita una tauleta i la botiga era molt petita, una o dues tauletes només pels incondicionals.

Ara passo algunes temporades a Madrid i només he trobat dues orxateries dignes de menció. Una es troba al costat del parc del Retiro, al carrer Alcalà, i l’altra al districte de Tetuan, potser la més artesanal i la més antiga.

No saps com t’agraeixo aquest escrit teu, pels records i la salivera que m’ha provocat i també per la gràcia innata que posseeixes a l’hora de fer-nos arribar les teves experiències.

Salut i rebolica, amic!

Raül

I quin fartó de riure, no, imaginar la competència dels participants sucant les cilíndriques a l'orxata!!!!!

Està bé tenir en compte la família per fer relats. Així -i està molt bé- els immortalitzem un xic més, que per això s'estimen,

Mena