Orgull

Quin foc s'encén dins les meues vísceres?

¡Com puja cap al cor
corre per les venes
i em crema el cervell!

I així, anulada, mai no pot véncer la raó,
perquè l'instint animal
la força primitiva
i el matar o ser mort
sempre li van per damunt, com l'oli

Ofegant-la.

Maleït orgull!
tan poc com t'estimen
Sempre prevals al temps...

adulat pels cants
hipòcrites
innombrables
innominables.

I eixe mateix aire manté les brases
que et consumeixen per dins,
la fel en la boca s'asseca
i la suor se'n fuig per tots el porus del teu moribund cos...
en un esforç va de negar eixe foc.

Para el temps!
camina cap enrere, esmena l'error
i...

I... i la raó, rància pel temps
tot ho ha empudegat.