Orfeu i allò femení

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
Quan Orfeu va perdre la seua dona, el seu amor, per salvar-lo de la follia, mitjançant un pacte amb els déus, Júpiter, amant de l'amor, bondat infinita i incommensurable i poder omnipotent de l'Univers li va donar una segona i darrera oportunitat, li va tornar la seua muller, lluitant en una lliça èpica contra els seus fills i súbdits de l'Olimpi.
Júpiter va fer allò femení d'un material que no podia ser modelat ni per cap déu, ni per cap home, va fer l'ànima femenina d'una essència boja, per igualar la dona d'Orfeu a totes les altres i, així que els déus no pogueren mai jugar amb els amants, duts pel seu amor i, sempre disposats a donar llur essència, llurs ànimes per llurs parelles, venent-se i venent llur futur i les infinites vides venidores per salvar de la bogeria a la nina dels seus ulls.
Així ja no hi va haver cap déu que oferira el seny d'una femella a cap marit a canvi del seu oblit de per vida; Júpiter va crear per l'eternitat la follia divina de les dones.

Comentaris

  • Van passant els anys[Ofensiu]
    Júlia Vic | 22-03-2017 | Valoració: 9

    i m'he aturat en aquest relat com si no l'hagués llegit abans. Crec que l'he entès una mica més aquest cop.
    He estat llegint el teu perfil i les darreres línees, les dedicades a Bladde Runner i a Lorca/Whitman em semblen sublims.
    Després del cinema i la poesia (sovint una sola cosa) sols queda l'amor.
    I després de l'amor?
    Després de l'amor no hi ha res.
    Tristos homes si no moren d'amor, tristos, tristos

    Tristos els homes i les dones que no han sabut estimar.
    Salutacions, Vicent!

  • Hola Vicent[Ofensiu]
    Júlia Vic | 18-05-2015 | Valoració: 10

    Hola Vicent!!!
    M'agradat molt el text tot i que no estic posada en mitologia i m'ha costat una mica.
    Et passo el nom del meu bloc doncs a partir d'ara serà allà on pengi coses
    juliavic.blogspot.es
    A reveure!!!

  • Bellesa i follia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-05-2015 | Valoració: 10

    La bellesa i la follia unides per la lletra d'un relat profund. No conec gaire la mitologia, ho reconec, però sempre m'atreu. És la filosofia gràfica de la vida i aquest relat m'hi ha fet pensar. M'alegra molt llegir-te de nou Vicent. Una forta abraçada!

    Aleix

  • Molt bo, sincerament[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 23-04-2015 | Valoració: 10

    Hola Vicent.

    Realment, la bogeria femenina existeix i és ineliminable (com la dels homes, aproximadament). Però la bogeria, almenys en certs casos, es pot combatre. Per altra banda, també existeix l'alegria sana...

    Veig que tens certs coneixements sobre la mitologia grega. A mi m'agraden els mites i les rondalles. A vegades, els mites contenen veritats que van lo més al fons de les persones.

    Bé, ens veurem per Relats. Endavant, noi!!

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 02-04-2015 | Valoració: 10

    Un relat precios
    Montse

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

144 Comentaris

26860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.