Opus "quasi" terminal

Hem de tenir cura de l'intel·lecte estètic, ara que sabem que en podem emmalaltir. M'ha semblat un bon relat, curiós i que m'ha fer somriure. Una bona història, i una bona crítica als metges de la seguretat social.

Te les enginyes per explicar un munt de coses en quatre ratlles i per deixar al lector amb una barreja entre la nostàlgia engaxifosa i una rialla d'aquelles de "Oh, sí, tan de bo que totes les metgeses fessin el mateix!".

A més, a un tio que escriu frases com "per primera vegada he notat la forta i sorda violència dels colors ferint-me els ulls. " jo només puc dir-li: chapeau.

Provatures pel bé de la ciència, quina consciència més solidària i humana té el pacient, eh!
Ostres la malatia és d'allò més original, però com surten tants brots mutats de totes menes, doncs vet a saber.
Com sempre, un somriure d'orella a orella em pessigolleja, mentre t'escric el comentari...
No sé, és que m'imagino la situació.
Les expressions són genials, molt teves, amb segell propi...
Per cert, d'on coi treus el títols?. Són la conya marinera.

Salut, inspiració i bones rialles!

Entre una cosa i l'altra, poc sé què dir-te d'aquest relat curt, massa curt, rn. Però sí diré que escrit: pulcríssim, m'ha encantat; que la història: força curiosa, barreja de moltes coses en molt poc espai... No sé noi, m'agrada quan escrius així, buscaré altres similituds en d'altres relats teus...

...rnbonet.
M'agraden les expressions que t'inventes o que recordes, la manera com les utilitzes.
I quan et llegeixo quasi bé sempre em venen records a la memoria (les remullades a les sèquies, aquest cop) causants d'un agradable pessigolleig que em puja des dels collons agres fins a les restes de l'intel·lecte estètic.
Gràcies, company.

T'ha quedat rodó, amb aquell regust d'infantesa perduda al principi, amb grans contrastos (els collons agres), molt irònic per descomptat i amb un final que provoca un llarg somriure. Per cert, com m'has descobert?. Jo tampoc et coneixia. Això de rebolica no sé si situar-ho a les Balears o al País Valencià, en fí ja em diràs quelcom. Salut i literatura.

quina pena, rnbonet, pel protagonista de la teva història que se li hagi "assecat el cervell, precissament, allà on resideix l'intel·lecte estètic", perquè deuria ser d'allò més estètic veure com la metegessa de la seguretat social
elabora la seva "investigació científica" i on l'elabora, tot i que els pacients lloïn la seva eficàcia i dedicació com a professional sanitari i que tots "devien de fer com ella".
De ben segur més de quatre malalts crònics es posarien bé del tot. Sanarien, vull dir.

M'ha agradat el registre de la primera part del relat, el plantejament, en contraposició a la del nus i el desenllaç, on desenvolupes el to irònic que caracteritza part de la teva prosa, tan ben escrita, d'altra banda.

Una abraçada

Interessant reflexió, esbossada en diversos conceptes on cadascun d'ells mereixeria un comentari. Però potser no cal. El personatge s'explica bé, rememora i "analitza" (al final) l'atenció dels metges/esses de la S.S. La diagnosi de la doctora m'ha fet riure el paràgraf: "simplement, una malaltia caracteritzada per un assecament del cervell, precisament al lloc on resideix l'intel·lecte estètic".

Hauríem de saber que tot és extraordinàriament complex i difícil, però com una selva verge impenetrable, ens avancen i s'avança cada dia una mica més en la descripció biològica de la nostra consciència. La qüestió de la "cacaua"... és un altre tema.