Optimisme

La pluja queia lenta i parsimoniosa i invitava al passeig malenconiós però les barreres de l'absurd han boicotejat el viatge. La fantasia ha mort i només queda el silenci. El silenci i el blanc de l'oblit. Un blanc que és un vel que amaga la vida de les coses. La pèrdua de tot, que és el que resta quan ja no resta res. No hi ha pau on la pau és absència de vida. No hi ha alegria on l'alegria són llàgrimes exhaurides. No hi ha vida quan la vida és l'absència de viure. No hi ha jo, quan al mirall no hi ha un reflex amable.

Tanco els ulls i xiuxiuejo al verd humit del bosc sota la pluja velles cançons apreses amb prou feines a la infància. Recordo la música de la grava sota el meu pas i recordo els camins que em prometia recórrer. Enyoro la vida que no he viscut. Avorreixo la vida que m'avorreix i enyoro també la vida que no viuré. Covard. Em dedico a mi l'epitafi patètic d'un mort en vida: aquí descansa un mort que ho és perquè ha decidit no viure.