“Optativa”

Un relat de: aleshores
"Optativa"

El tossal dels Tres Reis en va tenir la culpa: poc després de dinar, a l’era d’un remot mas abandonat del massís dels Ports, assolellat aquell moment, i mentre el sol de tardor ens banyava i convidava a alguns a fer una petita migdiada de descans, uns altres portats pel seu neguit intern d’anar més lluny, es digueren si no seria possible fer una “optativa” i arribar-se fins al tossal dels Tres Reis, des d’allà estan, en menys d‘una hora i mitja d’anar i tornar, i que seria una llàstima no fer-ho havent-hi estat tan a prop. Ho proposaren i ho feren.

Els més experts dels partidaris de la migdiada ja sabíem que mai s’havia de cedir o afavorir cap “optativa”; l’excursió era únicament allò previst inicialment. Però l’inevitable escamot aventurer sovint s'imposava i esquerdava el grup entre dormilegues i eixelebrats.

Ho sabíem i sabíem, també, que una certa moderació havia anat fet forat des que en la famosa i inesperada tempesta de neu de la serra de Guara alguns van voler seguir pujant al Tozal i van haver de recular. Per sort, una de les participants, revestida des d'aleshores d'una aura mítica va conduir la retirada: havia anat deixat, com en Polzet, marques per si de cas feien falta a la baixada, conscient com era que la decisió voluntarista de continuar era massa arriscada. Això em contaria, després, en un sopar en el qual, vam coincidir asseguts al costat. Li vaig traure el tema del qual havia sentit moltes vegades el comentari de boca dels que hi havien estat, i m’ho va explicar i no sé si confessar. L’havia mogut la por més que la saviesa.

I inesperat podia ser el desenllaç d'allò que no havia fet més que començar: una inofensiva "optativa"; sabíem els riscos inherents, sempre relatius, és clar!, i els contemplàvem resignats des de la tranquil·la posició ajaguda amb el sol embellint el solitari i fabulós entorn en que ens trobàvem. Vam esperar la tornada del grup nerviós, sobre l’herba a l’era d’aquella idíl·lica propietat abandonada; potser era un dels pocs moments plaents del lloc. Aquells que farien que els seus ocupants en tancar la porta recordessin i més tard rememoressin sempre.

Sí, s’havia fet lleugerament tard i la tarda d’octubre era curta. Vam continuar, per això l’excursió a bon ritme, els prop de 30 que en formaven part. Vam davallar al fons d’una vall i vam localitzar el torrent que faria de camí de tornada. Un torrent fàcil però res és senzill amb un grup tan nombrós on els retards per un o altre motiu es van acumulant.

El feixuc descens cap al punt de sortida a l’embassament del riu Pena es va veure trasbalsat per diversos ensurts: una grossa pedra rodona es va despendre i acompanyar suau però amenaçadora, un tros, al company, tot i que sense fer-li mal en la seva baixada conjunta.

Un cert vertigen vaig observar que mostrava el, per altra banda, expert i divertit company, el mateix que explicava temps després entre bromes i rialles com l’havien hagut de baixar en una classe d’escalada, ell, que és força gran.

Vaig contemplar amb impotència i esglaiat com davant meu, l’avi - ja desaparegut - feia perilloses formes i giragonses com les del gimnasta quan s’aguanta dret amb els braços estirats amb les anelles als malucs i alça aleshores els peus: Jo ja el veia pla a terra. En un moment donat, així doncs, li vam dir al cap de l'excursió que potser seria millor sortir del torrent.

Però sortir-ne volia dir tornar a agafar alçada fins al camí, és a dir, gastar un temps i quan vam ser a dalt ja fosquejava. No solament fosquejava, sinó que la nit sense lluna - ai!, la lluna! - seria negra, completament negra, sense ni un fil de llum. El dia magnífic i assolellat començava a rendir-se a la foscor i a la fredor de les nits d’octubre. No portàvem gaire llums.

Vaig remenar a la motxilla per cercar un cangur verd extra que sempre duc i que havia comprat a Londres feia molts anys i gairebé mai havia fet servir, potser una mica amb la moto. Això va servir per a que el company que anava gairebé en mànigues de camisa deixes de patir fred: la muntanya fa amics per sempre.

Havia arribat el moment del telèfon mòbil. Les trucades se succeïren però cap empresa tenia a aquelles hores d'una nit dissabte disponibilitat de pujar a cercar-nos. I no teníem, tampoc un punt de referència exacte on ubicar-nos.

Amb la llum dels mòbils el que patia vertigen va llegir, ara ho recordo, com un deu, el mapa: amb sang freda i coneixement. Va mirar-se l'altímetre i va dir: estem a uns 900 metres, aleshores, segons això a 100 metres d’aquí hi ha la ermita de Sant Miquel d’Espinalvà. No sabíem si pertanyia al Terol, a Castelló o a Tarragona, ni ens neguitejava. Qualsevol dels tres Reis ens servia ara. A la escassa llum d'alguna lot vam remuntar i allà, sí, allà, es trobava aquell palau mig enderrocat, però palau a aquelles hores i situació! Un ocell que dormia tranquil sobre una biga feia el don Tancredo i no es creia el que veia: 30 persones de cop. Ningú de nosaltres el molestà.

Rebi una trucada complicada de casa: nerviosisme, que vaig poder aturar: la mare s'havia presentat a casa amb l'abric girat de l'inrevés. Perquè tot s’ajunta?

Se succeïren les trucades, ara a les autoritats. Ens havíem perdut? Tècnicament no, havíem salvat l'honor!- però no podíem prosseguir la marxa. Aquella endimoniada concatenació d’elements: la nit, la lluna, el moment de l’any i la maleïda "optativa". Seguirem odiant les optatives. Els 4x4 començaren a pujar. A la vila encara recorden avui el rescat de les 30 persones, no de Barcelona, sinó dels tres regnes, i la florida carta que vam enviar a l'ajuntament, amb estil burocràtic; "Serveixin aquestes breus línies per agrair-los, senyors, la seva ajuda en moment delicat de la nostra,...." que devien sonar bé.

Recordo que, buscant-ho o no, vaig ser el darrer en pujar al darrer 4x4, m’agradava tenir aquesta sensació i em va tocar al costat del conductor del darrer jeep, que, naturalment es va “perdre” pels camins, momentàniament: va agafar en direcció contrària als altres cotxes. El contacte per ràdio desaparegué. Ens vam encaminar cap a Beceit fent una mica de volta després d’haver travessat diversos vials l “agueres”. Algun jove i imprudent va fer l'acudit de dir que eren "abueles", de les quals n’hi havia, també, dalt del cotxe. Coses dels tres regnes.

Ja eren les 12 tocades, com al compte de la Ventafocs quan vam arribar cansats però sans i estalvis.

Comentaris

  • Trenta? Buuffff[Ofensiu]
    Montseblanc | 27-12-2019

    Les excursions en grup és el que tenen, massa gent, amb opinions diferents i actes que poden perjudicar als altres. Però també diuen que a la muntanya no s’hi ha d’anar sol... Encara que un grup de trenta persones em sembla excessiu. Bé, és l’aventura, i també la màgia de la natura. Sort que tot va acabar bé.
    (el més inquietant és lo de l’abric del revés...)

  • Gràcies Aleshores:[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 18-12-2019

    Per la teua visita i pel teu amable comentari "Pinzellades sensuals", que m'ha agradat molt, com m'ha expressat. Realment el teu comentari és molt sensible i molt bo.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • Gràcies...Aleshores...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-12-2019

    Per dir-me l'argument del teu relat "Optativa" i així ja està clar com és. Però no m'has dit res, ni comentat, el meu poema "L'onada de mar". No passa res, ha estat un lapsus, això em dic jo, .... podries dir-me alguna cosa al respecte.
    Gràcies i salutacions.
    Perla de vellut

  • Odiar les optatives[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 16-12-2019 | Valoració: 8

    Optar o no optar he aquí el dilema...
    I encara sort que van arribar en bones condicions.
    T'he posat alguna cosa sobre aquest relat, però no ho entés massa, per no dir-te gens.
    Podries ser un poquet més explícit... M'he quedat bocabadat... i això que m'ho llegit dues vegades...
    Gràcies per compartir-lo... Aleshores.
    Perla de vellut