Opcions

​Estic anant cap a la feina pel camí habitual. Si hagués girat cap a la dreta com faig els dies que compro el diari, m’hauria trobat amb el que un dia va ser un amic. I va deixar de ser-ho una nit.

​Espero el bus. Dubto si fer-ho més temps o anar caminant. Decideixo anar cap a la feina tot fent una passejada. Llàstima, perquè si hagués esperat al bus, hauria agafat el mòbil amb connexió a internet (més per compulsió que per necessitat), i com que no hagués sabut com passar el temps, hauria enviat un missatge al meu germà per veure si quedàvem un dia per sopar. Sopar que hauria consolidat les febles i necessàries estructures familiars.

​La passejada és agradable. Estem en aquella època de l’any que hi ha qui l’anomena d’entre-temps i jo penso que cap època de l’any es mereix ésser coneguda amb un nom tan absurd. Si tots els temps ho són, d’entre-temps!. O sigui que estic en aquella època de l’any que hi ha qui l’anomena amb una qualitat que posseeixen totes les époques de l’any. I totes les particions, per petites que siguin, de totes les èpoques de tots els anys. Potser, com que és una època que no fa ni fred ni calor, ni plou ni fa sol, potser per això, perque no té cap qualitat pròpia, la nombrem per una no-qualitat.

​Arribo a la feina, a l’Hospital Clínic de Barcelona. Sort que decideixo agafar les escales, si no m’hauria trobat amb la dona del pacient que vàrem intervenir ahir a última hora amb resultats no del tot satisfactoris. Un desastre absolut. Com tothom, un té uns dies més bons que d’altres, i el dia d’ahir està clar que va ser dels segons. Anar a dinar a un dels restaurants d’un dels familiars del cuiner més innovador que ha parit la terra, no va ser una bona elecció.
No va ser una bona elecció ni la deconstrucció cigrons amb pernil, ni el filet a la no-se-qué, ni el gelat sense forma ni gust de gelat, ni l’ampolla de vi d’aquella anyada que va ser la hòstia que es van fotre entre dos.

De fet, el que no va ser bona elecció, va ser fer-ho un dia que tenien quiròfan per la tarda.