Onzè sonet a Antoni Casals (Encore)

Un relat de: deòmises

Encara
És temps
De viure
Ensems

En l'ara
Dels tremps,
Somriure
Que tems.

Encara
El cor
Més fort

Que encara
La mort
Més clara.

Comentaris

  • Encara que tanta dedicatòria, reconeixem-ho,[Ofensiu]
    hipocrates | 17-12-2007 | Valoració: 10

    se'ns fa una mica feixuga i difícil de comprendre, comparteixo amb l'amic Casals (que sens dubte n'és la víctima propiciatòria) la més sincera repulsa a l'injust càstig al que el bon deomises ha estat sotmès. Imagineu-vos si jo em queixava que em posaven 9s que n'he de pensar de les condicions del part dels que posen "dosos"!!!!
    I més encara quan ens agraden força la majoria dels sonets (jo també n'he fet un!!!!) que escriu en deomises.
    Que, per dir-ho clar, de vegades no els entenc gaire, però això no treu que m'agradin...

    Salut i allò que diuen!

  • Sóc dels que pensen[Ofensiu]
    Antoni Casals i Pascual | 17-12-2007 | Valoració: 10

    que quan una cosa no agrada només cal ignorar-la, no cal "castigar" ningú. Per això no entenc la puntuació (el comentari és lliure) del lector de sota. Càstig? revenja? En tot cas, és poc transcendent donat que el tema de les puntuacions té una importància relativa.
    I potser ha anat a puntuar pitjor un dels que a mi em semblen, pel joc de paraules, pels dobles sentits, per com amb pocs mots es poden dir tantes coses, millors.
    Però "para gustos hay colores" que deia la meva àvia.

    Antoni

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306050 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978