Onze, dimarts

Un relat de: aleshores

La sorpresa és la radicalitat en la defensa de les posicions nacionalistes dels meus amics amb qui passejo pel centre de Barcelona aquest dimarts onze de setembre de 2007: per exemple, em quedo sol defensant el, paper de Carod-Rovira, a parer seu només volen - els d'ERC - conservar la cadira. "Què se'ls ha perdut donant suport a Montilla?; per això ja es vota directament als socialistes!". És un fet estrany perquè jo no em considero partidari de cap partit nacionalista i poso molt per damunt d'aquesta ideologia, principis socials. La estranyesa política de la celebració d'enguany també ho és pel comentarista Culla a les pàgines de El País del 14 de setembre, no sóc l'únic veig que percebo quelcom diferent.

El mateix onze, a aquest diari que jo llegeixo habitualment, hi ha un article alertant contra La ideologia nacionalista des del punt de vista de l'esquerra, amb qui estic d'acord. De fet, si no ets marxista - com m'imagino que és autor de l'article, professor Caminal - per exemple, et deu resultar difícil no caure en crítiques de la immigració d'aquest estil: "aquests que venen a pidolar, a menjar-se el nostre pa, a desfer la nostra cultura."

Hem baixat com cada any i fem una volta multi-ideològica: una estona a cada racó, bé, a la ciutadella no, perquè ja s'ha fet tard.

Els meus amics han llegit molt més que jo i en particular del tema. Li comento a l'E. que estava sentint el dia d'abans a l'historiador Alcoverro a TV3 explicar les circumstàncies de la guerra de successió - les raons socioeconòmiques que expliquen la posició dels contendents - i com una guerra internacional va esdevenir un conflicte civil a Espanya; repeteix les paraules d'Alcoverro referents al tràfic d'esclaus que l'altre bàndol concedeix als britànics, raó per la qual abandonen als catalans a la seva sort. La guerra fins aleshores estava anant molt malament per al bloc franco-castellà. No n'hi ha prou amb tenir raó, doncs, cal saber fer política! E. em recorda - el que també havia mencionat Alcoverro -, referent a la rancúnia anti-francesa, país que feia poc temps havia arrabassat les comarques transpirinenques catalanes.

E. es desfà en atacs contra tot el que significa Espanya i és difícil contradir-lo degut al fet simple que hi ha un grapat de milions de futurs votants d'un partit que desitja ferventment que les "peculiaritats regionals" no afectin la seva idea d'Espanya i amb aquest poder influeixen i pressionen descaradament al govern que mira de reüll les enquestes electorals. Està clar, però que els dos costats - vull dir nacionalistes espanyols, o grans nacionalistes i nacionalistes perifèrics o aprenents de nacionalistes o nacionalistes defensius, si es vol dir així - es donen alè polític els uns als altres malgrat que s'odiïn i que un tingui més raó que l'altre segons ens demostra la història. És el que porta el nacionalisme.

Jo li dic a E. que amb tot això aconseguiran que guanyi a Espanya aquest partit que utilitza l'anticatalanisme i ell em respon que sigui quin sigui el partit espanyol que mani no ho ha de fer per majoria absoluta: no creu amb la bona voluntat dels dirigents governamentals d'esquerra. Li pregunto si és que el PP no sap que crea independentistes i en cas afirmatiu si és que són tontos o com esperen solucionar aquest tema. I la pregunta queda a l'aire.

La independència tindria efectes balsàmics! I tot aniria sobre rodes! Em ve al cap el transvasament de l'Ebre que va frustrar aquest govern i la reversió de la situació de la manca d'inversions amb els anteriors governs de dretes, tant a Catalunya com a Espanya.

En el fons hi ha la pregunta de tall leninista: Independència per a fer què? Amb qui?

Com si haguessin estat les dretes les que van tornar o aconseguir que tornessin els papers de Salamanca o es fes un homenatge al president Companys - per cert, a aquest president, la dreta autòctona no el vol ni veure, s'estima més al proto-franquista Cambó -; ha fet falta que pugés un govern d'esquerres per rehabilitar-lo i en presència de la vicepresidenta del govern.

Mentrestant, les mesures socials del govern d'esquerres també s'han deixat notar a Catalunya on la dreta nacionalista no ho a vist clar: ahir mateix li recordava a les tietes que eren aquests i no els altres els que els estaven traient els peus del sac pel que fa a l'atenció als malats i persones grans a la llar.

Humiliació, crec que aquesta és la paraula, Catalunya hauria de resoldre la humiliació històrica i la que s'ha produït a mans de la extrema dreta espanyola durant aquesta legislatura, amb l'estatut i els papers de Salamanca per exemple. Sent el que més pagués ets tractat d'insolidari i desconeixen la teva història.

Crec que el tema és moral, doncs, i que sense estar ben resolt a sobre s'hi ha llençat tot el periodisme de guerra, la maquinaria de fabricar mentides de la dreta espanyola més furibunda fent sortir de retruc de la banda catalana, reaccions de baix ventre igualment, però més justificades per la història.

Darrera, de l'article del professor Caminal n'hi ha un altre d'Empar Moliner que es refereix al canvi accelerat de la societat catalana.

En aquest sentit, un cop ja els havia dit als meus amics que no tocaven de peus a terra i que Catalunya no era com ells s'imaginaven, era molt diversa i amb interessos molts variats.

Somnien en un país idíl·lic i en un pacte dels partits nacionalistes - amb la dreta neoliberal! però nacionalista, és clar! -.

Crec que la postura de Carod és la més intel·ligent perquè no és nacionalista pròpiament sinó independentista: és a dir el mateix però amb motius objectius. De la mateixa manera que CiU pacta amb el PP per motius objectius, també.

Dic que la postura de Carod és més intel·ligent - sense compartir-la - perquè si hi ha una manera de crear un país independent aquesta ha de comptar amb l'opinió favorable de gent molt variada.

Quan desprès a casa explico el passeig pel centre, els fills que ja són grans em miren amb certa atenció per conèixer la meva opinió. La dono; diu: potser. Has de saber on trepitges en termes històrics, no per tu que no ho veuràs sinó pels altres, perquè els que venen tinguin una opinió oberta, ponderada i sense caure en postures romàntiques. El romanticisme ha d'estar al servei de els persones i no a l'inrevés!.

Entre tots, però uns molt més que els altres, han embrutat una ferida mal curada.

Llavors crec que hauríem de donar un cop de puny a la taula, si, però a la taula del PP per alertar a la gent de bona fe.

Aquí ve una altra de els coses que m'han passat pel cap, entre els assistents als actes del Passeig del Born hi veig molta gent com jo, que conec i he tractat, famílies, gent que no m'esperava que hi fos: pares d'antigues escoles dels fills, antics coneguts de feina i fins i tot em sembla reconèixer una relataire que s'ha assegut a un banc de pedra però mirant cap al born no cap a l'escenari on es crida allò de in, inda, indapan, (entre parèntesi, que malament que sona la paraula en dialecte oriental barceloní) - etc, etc.

Tot aquestes són posicions polítiques de al petita burgesia - en el sentit ideològic, vull dir - que perd una mica de poder, les famoses classes mitges que van desapareixent o aprimant; aquell tipus de gent, entre els que m'incloc, que al primer soroll es farien fonedissos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer