On vaig? D'on vinc?

Un relat de: ignasicarsícostas
Sí, sóc un esperit, un espectre o alguna cosa semblant. El que vosaltres, els vius, i jo al meu temps, anomeneu ànima, consciència, ser superior o d'una altra dimensió. Els gurus de les ciències ocultes ens anomenen vibracions, energia universal o forces desconegudes de la ment. Alguns, inclús, gosen dir que parlen amb nosaltres. Això, en part, és cert, però ja ho veurem més endavant. Vull començar pel principi.
El pas des de la Terra fins aquí pot ser instantani o durar mil·lennis, ho ignoro. Estàs a casa, a la feina o passejant i de sobte et trobes aquí. Desorientat.
Quan comprens que has mort, t'esperes veure un túnel que et porta cap a una llum meravellosa i que només has de sentir una pau immensa. La realitat és que no, jo no he passat per cap túnel. Més aviat és com passar, en un cinema, de fora a dins de la sala de cop. No veus res i no saps on has de col·locar-te.
No us penseu que és molt diferent d'estar en vida, bé en vida com vosaltres l'enteneu, perquè jo també estic viu, però de distinta manera, que quedi clar. Arribes aquí bastant desorientat, sense saber ben bé d'on vens. A poc a poc vas fent-te la idea, veus el teu entorn, et trobes amb altres errants que t'ajuden a aposentar-te en un lloc i, lentament, a alliçonar-te, per si hem de tenir alguna funció, alguna utilitat.
La solució a la pregunta que tots ens fem: «Hi ha vida després de la mort?». La meva resposta és que sí que n'hi ha, però no sé si per a tothom, perquè no veig tants esperits al meu voltant com gent ha habitat la Terra. Aleshores ens sorgeix de nou la pregunta: hi ha vida després d'aquesta vida que hi ha després de la primera vida? Es repeteix aquest cicle infinitament? Estàvem vius abans de la vida?
Et poses a pensar i, si no vigiles, caus en una depressió, perquè no tens respostes tampoc aquí. Què hi ha de cert sobre els llimbs? Existeix el purgatori? I el Cel? I l'Infern? Jo no els puc veure per enlloc, ni encertar en quina direcció estan. Tot són preguntes. Hi ha un ésser superior que ho fa moure tot com un director d'orquestra? Què hi ha de cert sobre el Paradís i el pecat original? Moisès ronda per aquí? Jesucrist, sa mare, els sants i els beats? Potser algun màrtir m'envolta? Però, clar, màrtirs de què? Dels romans, de la Inquisició, dels genocidis que s'han produït sempre? Jueus o palestins? Cristians o musulmans? Víctimes dels vikings, dels mongols, dels coreans, de les dictadures centre i sud-americanes? Dels alemanys nazis o víctimes dels seguidors de Mussolini? De les dretes i esquerres espanyoles?... O tots alhora.
Ja us he dit que no és bo fer-se massa preguntes, acabes boig.
Quan ja t'has fet la idea que tens les mateixes preguntes sense respondre aquí que al meu estat anterior (deixeu-me dir així el meu pas per la Terra), comences a dir-te a tu mateix i a dubtar: Què faig aquí? Quant temps haig d'estar-hi? He de fer alguna cosa o només passejar?
Penseu que aquí estic rodejat de foscor, però ho conec tot, és com estar a les fosques a casa teva, a la teva ciutat. Saps on hi ha una taula, la llibreria o la porta de la cuina, l'avinguda, la cruïlla o una vorera trencada. Em puc moure amb tranquil·litat i còmodament sense por a fer-me mal. Bé, això del dolor és un altre tema, jo no sento res, ni dolor de cos, ni dolor —diguem-ho així— de cor. Però hi haurà més espai del que jo puc tocar?
Sempre m'havien dit això, que després de mort, ressuscitaria i em trobaria amb tota la meva família, amb els coneguts. Però aquí res de res, hi ha gent que m'envolta i jo a la vegada els envolto a ells, però ningú conegut. Val més no capficar-se massa.
El que sí que em preocupa i ja ho feia abans és el concepte de l'eternitat. Ha de ser sempre així? Això és l'eternitat? Em feia molta por avorrir-me, així de simple. Tota l'eternitat és molt de temps, molt. Què faré tot aquest temps infinit? També em feia respecte trobar-me amb sant Pere i amb Déu. Serien bondadosos amb mi? Ho havia fet prou bé a la vida per merèixer el Cel? Tots tenim secrets i coses que hem fet de les quals no ens sentim molt orgullosos. Ho veu tot Déu Nostre Senyor? Si és així, segurament jo estic perdut.
Ara deixeu-me parlar d'una cosa que potser trobareu vergonyant o fora de lloc, però... i el sexe? Que en tenim aquí? Amb qui i com? A mi m'agradava força fer sexe a la Terra, però aquí no hi veig prou intimitat ni sé com ho he de fer. Que ens reproduïm? O només venen esperits des de la Terra. No veig canalla, ni famílies, només errants com jo, que voltem per una zona que no sé on és, però que li diré Cel. Si no vaig concretant coses, no sé si me'n sortiré, d'estar aquí sense parar boig. A més, no tenim cap aspecte per saber si pel meu costat passa un home, una dona, si és lletja o bonica, si està disposada a tenir sexe amb mi o no. Us imagineu que aquí, quan sàpiga com va, tothom tingui sexe amb tothom? Jo, la veritat, practicant sexe amb un home no m'hi veig, però potser aquí és així. Què dic amb un home? Imagineu-vos que aquí el sexe és lliure i es fan orgies i tot. Bé, val més que em tranquil·litzi una mica, perquè tot just estic descobrint com funciona tot això i jo segueixo amb pensaments terrenals.
A més a més no sé com ho faria, perquè ben bé no sé quin aspecte tinc i de quins atributs estic dotat o no. Potser només sóc un sistema nerviós que és on suposo rauen les emocions, els desitjos, l'amor i l'odi. De fet, parlant de desitjos, no en tinc, ni gana, ni set, ni son, ni mandra. Devem viure en un estat en què no ens cal menjar ni beure (llavors no hi haurà sexe tampoc), no hi ha cap lloc per a aquests menesters, almenys per aquí a prop.
Ara que ho he comentat, sí que em preocupa una mica això de l'aspecte. Quan estem a la Terra i ens diuen que hi ha un després ens imaginem a nosaltres amb l'edat que tenim en aquell moment i, per exemple, als pares com unes persones més grans i els avis com uns avis entranyables, però clar, aquesta llei no es pot complir sempre. Quin aspecte real tinc? I dic real perquè estic en realitat en aquest estat. I els pares? Estan joves, grans. Havien estat ja pares o encara no havíem nascut nosaltres.
El mateix passa amb les malalties. I ara em direu, quin exemple més ximple. Però si a mi m'han operat d'apendicitis... la tinc ara? O la tinc extirpada? No cal comentar els que, per malaltia o accident, han perdut un membre, un braç o una cama. I els que han sofert un trasplantament? A qui li correspon l'òrgan originari? I el malalt? És possible que jo hagi viscut molts més anys amb el cor d'una altra persona que aquella persona mateixa.
Recordo que el capellà ens deia: «En el més enllà trobareu tots els éssers estimats». Llavors en algun lloc i sota alguna forma hi haurà el meu gos i les tortugues, que, per cert, les havia de tenir amagades perquè eren il·legals per a totes les forces ecologistes del planeta. Ai! M'agradaria molt trobar-los a tots, els meus companys i companyes, fidels fins a la mort, la seva vull dir. Jo potser no estic mort, no sé com estic. Com les vaig plorar aquelles morts! Com diuen, els animals són com si fossin algú de la família, per a mi més i tot.
Us vull tornar a parlar de l'eternitat, perquè és un tema que m'obsessiona. L'eternitat em fa por perquè no té fi, és per sempre. S'acabarà l'energia del Sol i engolirà la Terra, desapareixerà la nostra galàxia, amb uns quants milers de milions d'anys més el nostre univers i tot. No sabem si hi haurà un de nou o si ara ja conviuen alhora molts universos i jo encara seguiré existint. Com ara? Per sempre? Quan començarà l'avorriment? Sempre no puc estar amb aquesta curiositat i aquesta expectativa per tot el que m'envolta. Viatjaré a altres zones d'aquest estat? Li puc dir món? Si li dic món, és que té un espai i, si aquest és real, em dec poder moure per ell sense límit de temps, perquè és etern. Però i aquest nou espai, és finit o infinit? A la fi les mateixes preguntes que quan era viu. Vull dir quan estava a la Terra, quan era un terrícola, perquè viu és evident que encara ho estic, no?
I tornant al Cel, vosaltres creieu que aquí es comparteixen tots els cels i tots els inferns de les creences que hi ha a tot el món? El Valhalla, el Cel dels cristians, el dels musulmans... I la reencarnació? Encara no hi havia pensat. Pot ser que en uns dies jo podria desaparèixer d'aquí i tornar al món (al vostre) en forma de mosquit o rata? O simplement, jo que m'he passat la vida renegant dels immigrants que ens treien la feina i ho embrutaven tot... Imagina que ara va i jo neixo a Costa d'Ivori o a Mèxic en una família pobre i sense recursos. Què serà de mi? En quantes ocasions es repetirà aquest cicle i, de ser cert, en quants miserables cucs, mosques o mofetes em reencarnaré. Potser en un peix lliure pel mar, això m'agradaria, potser sí...
Com us deia, encara no sé on hi ha el Cel i l'Infern, per tant puc estar rodejat d'herois, de malvats, de gent bona o dolenta, de persones que no han sigut ningú i d'altres que han tingut rellevància, però estem tots mesclats? Em poden fer mal? Em poden agredir per prendre'm una mica de postvida?
Gairebé m'oblido, amb tants dubtes, de comentar-ho: recordeu que us deia que alguns diuen que parlen amb nosaltres? La veritat, jo només noto una mica d'angoixa a l'estómac —que no sé si tinc, per tot aquest enrenou de trobar-me ara en aquest estat—, per la sensació d'haver deixat alguna cosa enrere. Deuen ser imaginacions, però sento com si algú es lamentés per mi. De parlar o d'aparèixer a la Terra en una sessió d'espiritisme, de moment no sé com ho haig de fer. Potser més endavant vas agafant altres aptituds i ets capaç de fer-ho. Però a mi em sembla que això és com un got amb aigua i oli, immiscibles per a tota l'eternitat. Clar que, si afegeixo alcohol a l'oli, llavors sí que és miscible i viuríem mesclats tota l'eternitat. Tinc la sensació que era millor l'exemple de l'aigua i les úniques connexions entre nosaltres són els records, els pensaments, aquella rialla que fas quan et reconeixes fent el mateix gest que el pare o la mare, l'aroma de les flors, les olors de la roba que portàvem, les fotografies... No heu mirat mai, en una fotografia, als ulls d'un ser estimat? Sembla que et mirin, sembla que els puguis dir alguna cosa i et sentin. Pot ser que jo estigui darrere d'una fotografia, en una joia, en una pedra sobre una tomba, dins de l'últim jersei que vaig portar...

—Jo ho deixaria estar, doctora. L'accident s'ha produït ja fa estona i portem quaranta-cinc minuts de recuperació cardiopulmonar.
—Què us sembla? No hi ha res més a fer, oi?
—No, deixiu estar. És jove, però no hi ha res a fer. A més a més, ha perdut molta sang.
—Bé, hora de la mort... les dues i vint-i-quatre de la matinada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: