On són les maduixes?

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes

JOSEP CARNER, Els fruits saborosos.


Una brisa m’acaricia els cabells. Pura, impertorbable. La naturalesa en sí ho és. Si voleu anomenar la naturalesa a quatre arbrots moribunds a recer dels titans de formigó. Aviat, el que resta d’ella acabarà per desaparèixer. Impertorbable? Més ben dit, ho era d’impertorbable. Ara no és res més que un capritx que ocupa lloc.
No puc reprimir un sospir melancòlic.
Sempre he pensat que saber conformar-se amb el que tens, sense desitjar més, és l’única manera d’ésser feliç. I més amb la societat que m’envolta. Tanmateix, aquests pensaments se’ls ha endut el vent. Tot el que jo estimo ja s’ho ha emportat el vent. És trist. Però és la estúpida realitat. No m’agrada. De fet, l’odio. Amb tot el meu cor. Odi. És l’únic que em resta. M’atreu, talment com un imant.
Observo l’horitzó argentós. No em diu res, no és res més que la trista monotonia. Alguna he vegada he sentit històries que explicaven com el blau recorria el cel, cada dia. I hi havia grans bos-cos, per on els animals vivien lliurement. Però, per la gent, només són llegendes de vells que comp-ten, impacients, els dies que els hi resten pel seu final. En canvi, per mi, són un abric, per evadir-me de la crua realitat. Recordo amb afecte les desenes –o inclús centenars- de relats que naixien de la boca del meu pare. Eren realment bells i emocionants, no com els horribles escrits, passants pel filtre censurador, que naveguen per la xarxa actualment. Però ara només són records i ben aviat, fills de l’oblit.
Aquest lloc és el meu refugi envers el cruel món que m’envolta. Aquest lloc és el meu refugi, d’ençà el dia que el meu pare va desaparèixer, per sempre més. Aquest lloc... potser és l’únic vestigi de naturalesa que resta en aquest món. O potser, aquests arbres desfullats només en són una mi-núscula porció. A pesar que ho dubto.
La melangia és l’únic que m’acompanya en aquest lloc. Trista melangia. Algunes vegades, petites llàgrimes regalimen pel meu rostre. M’acompanyen. No us equivoqueu. No sóc una criatura. Tot i que a vegades m’agradaria ser-ho. Envejo la innocència dels infants, que són els únics que aconsegueixen evadir-se d’aquest món cruel. Abans, tot era flors i violes. Però, aquestes flors i violes ja es van pansir fa temps, tan metafòrica com literalment. És irònic. I odio aquesta ironia.
De totes formes, intento evadir-me de les penúries i refugiar-me en l’autèntic món que el meu pare va crear en el meu interior. Algunes vegades ho aconsegueixo. D’altres, m’és completament inútil. Avui, però, l’evasió semblava funcionar. M’infiltro en una de les grans sales de la meva ment. Obro una porta a l’atzar i un fort torrent m’arrossega. No intento fugir, ni tancar la porta. Al contrari, m’hi deixo endur...


Un udol em torna al món real. Un calfred recorre el meu cos. Observo el meu voltant, estra-nyat. El crepuscle ja comença a devorar l’escassa llum del cel i enfosquint el firmament. És llavors, quan m’adono de la situació.
-Merda! Merda! M’he adormit!–m’exclamo a mi mateix.
I començo a córrer. Ara, la por m’acompanya en tot moment. I és que només imaginar-me el que pot arribar a passar, m’omple el cos de la més profunda de les paüres. Si incompleixo el toc de queda, només seré carn de botxí. Tanmateix, no tinc temps a lamentar-me per a haver-me adormit. Corro, només corro. El silenci es fon amb les tenebres que ja ho omplen tot, únicament trencades per l’ataronjada llum de les faroles. Sento la meva respiració panteixant, les veloces pulsacions del meu cor, el ressò dels meus passos... Ombres traïdores es barregen amb la foscor, enganyant a la vista. Només són ombres res més. O això espero...
Després de deu minuts corrent, estic completament exhaust. No puc evitar parar a fer un descans. M’amago en l’obscuritat, darrere d’uns contenidors d’escombraries i m’assec, agafant-me els genolls amb els braços. L’olor és pestilent, però no m’importa.
-Només cinc minutets... –penso.
Però, un altre udol em fa veure que no disposo de tant temps. I després un altre. I un altre. La por és transforma en terror. He vista massa campanyes alliçonadores, com per no tenir-ne. Reprenc el meu camí, aquest cop sense córrer, amb un caminar veloç. Puc veure una ombra fugaç, travessant les tenebres. És possible que només hagi estat fruit de la meva imaginació. Accelero el pas. Ja falta poc... Molt poc.
Guaito la façana de casa meva, a la distància. Mai l’havia observat amb tanta alegria. Mai havia observat les grises parets, com totes de fet, amb tanta tendresa i estima. Ja quasi hi sóc.
Més ombres fugaces travessen la meva vista, enganyant-la. Només són il•lusions de la meva ment, per atemorir-me a mi mateix. Només són il•lusions. Estúpides males passades del meu sub-conscient.
Sacsejo entre les meves butxaques, a la recerca de la clau de la salvació. La tinc. Un altre udol. Només falta l’esprint final... Una altra ombra. No. Més d’una, i de dos. No tinc temps. Des-prés de diversos intents frustrats, aconsegueixo encaixar la clau al pany. Obro ràpidament la porta i la tanco amb la mateixa celeritat. Estic salvat. Obro el llum, esbufegant. Tanmateix, una força invi-sible m’empeny, potser el meu psique que m’obliga a donar-me la volta. Temo el que es troba a les meves esquenes. I amb raó.
Allà estan, a l’altre extrem del vidre de la porta. Són dos ulls ambarins que es claven amb la meva mirada, fulminants. Sort que la paret em separa d’ells...