On mena la porta?

Un relat de: Mena Guiga
Tenia, aquell home d'aspecte bohemi, vestit amb un peto de texà i camiseta imperi a sota de color verd molsa, una porta que caminava al seu costat. De tant en tant la mirava i li picava l'ullet i la porta feia un saltiró com un gos content. Acostumaven a fer un stop en una vorera ampla. Passava la gent i ell, de mena farandulaire, amb veu alegre i mots convincents, solia aconseguir que alguns vianants atrafegats saturats s'aturessin.
-On porta?
-Què comporta?
Sempre preguntaven el mateix.
Però la travessaven, perquè era de franc i perquè estaven encuriosits.
En sortir-ne, ningú comentava. S'ho quedaven adins, com un tresor molt valuós, com un silenci lluminós.

L'haver travessat la porta transformava els somnis, efectes secundaris. Ara aquelles persones vivien somnis i somiaven realitats i per això era ben normal tenir de mascota un ànec amb dos becs blaus, menjar sofans llescats a la planxa o vestir-se amb retalls de núvols, per exemple. I era estrany tenir horaris, anar al supermercat o posar-se els mitjons, per exemple.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Anaïs | 05-06-2012

    Gràcies pel teu relat. Una persona que et dona l'oportunitat de rebre quelcom, que t'ofereix una porta a... el que sigui positiu per algú...
    Fantàstic!!!
    Anaïs

  • Visca la Porta[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 05-06-2012 | Valoració: 10

    La Porta invita a decidir i fer quelcom.... Entrar-hi... Experimentar.... Enhorabona !!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

588 Relats

641 Comentaris

138727 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Un ram de fonoll collit (tallat) pels camins dels camps. M'hi falta la pastanaga silvestre. Belles umbel·líferes" ;)

Sóc del 66.
I d'octubre.

M'encisa, per exemple, aquell to rosa-lilós de les capes de la ceba de Figueres (encara que faci plorar), el groc de la mimosa (que és una espècie d'acàcia) i el taronja de les calèndules i caputxines dels marges dels camins dels camps, tant si hi passo amb bicicleta com a peu.

Els alliums esfèrics formats per flors-estrella.

Fins no fa massa (trams de la vida) em delia per agafar arrels a la platja escurades per l'aigua del riu Tordera i del mar Mediterrani i esblanqueïdes pel sol. I còdols de tons variats, tresors tots.

Observar els núvols mentre passegen i les formes que prenen.
I els jocs d'ombres dels vegetals.

De nit, mirar la volta celest, el titil·lar estelar, la lluna canviant i estar-m'hi. El contacte amb l'univers purifica i així estalvio dutxa.

M'agrada escoltar quan em parlen amb il·lusió a la mirada (escoltar costa!). Més aviat sóc de xerrar (peixatera!!!!).

Dinamisme i creativitat, quan apareixen. Gaudir de la vida, del senzill i autèntic.

Prendre un tallat ben calent amb molta escuma en una terrassa en un local amb encant, tot llegint o anotant en una llibreteta massa mots que em circulen per una xarxa enrevessada. I si l'establiment afegeix una galeta per a sucar...quin detallàs! (temasso per a futurs relats) ;)

Agrair les converses interessants amb altres soledats que trascendeixin d'estereotips i que aportin evolució (sinó...paguen la pena?).

El mal gust em fa fer creus i ratlla (una taula parada amb elements de plàstic o vaixella mediocre de supermercat i no menjooooo...però qui em va parir així?). Vidre de colors, terrissa, teles ben escollides...mira que enverinen, les revistes de decoració que ensenyen cada 'palauet'!

Estic més bé en un caos (aparent o no) amb elements escollits, encantadors i amb ànima que en un ordre vulgar i globalitzat.

Sóc d'anar amb espardenyes que sovint em decoro (em pinto moltes peces de roba, amb llunes, gats o taques abstractes) i si es posessin massa de moda no en duria.

Gaudir del sol d'hivern, que dóna vitamina i acull, asserena.

Agrair l'existència de les gates calicó i de la meva en concret. Una preciosa bigotis de típex, cueta plomallona, tricolor estupenda, ésser afí (tot això són fragments com de mantra que li dedico, encara que passi de mi, que això ja ho tenen, els felins. Elegància i independència, i poesia vora un foc ronxant i deixant-se acariciar).

Em fan gràcia les tortugues i les granotes.

Les libèl·lules se m'enduen a móns que no em volen explicar.


En escriure -pràcticament sempre narrativa- barrejo i no barrejo realitat i surrealisme (totes les dimensions són certes!), humor, amor i desamor, histrionisme, mordacitat, tendresa, drama...

M'AGRADA FER RIURE LA GENT. I RIURE-HI. RIURE ÉS IMPORTANT. SOBRETOT APRENDRE A RIURE'S D'UN MATEIX.

I la vida et duu les persones a qui has de fer riure i donar amor. Això omple.

Sóc (quan se'm deixa) contacontes a escoles i biblioteques, autora de contes (i aquí relats i relats i relats, estic sota els efectes d'una malaltia benèfica, no puc parar) i també il·lustradora (cal que digui que l'estil és boig?). Professora de ioga integral sense exercir (la disciplina...uf!, una miqueta bé val la pena..per tot allò de l'equilibri entre cos i ment, perquè enforteix i perquè és un repte).Monitora de risoteràpia (ajuda a tenir unes bones abdominals, ho juro!). També tinc la introducció al clown (un nas vermell diu tant!). Tot m'ajuda per a dur a terme festes i celebracions per a grans i/o petits, participació i diversió, deixar-se anar. I, el més antic, estic diplomada en Turisme. Però no em feia el pes donar claus d'habitacions a la gent en una recepció ni haver de repetir horaris d'àpats robòticament (per exemple, i amb tot el respecte per qui ho fa i a sobre en gaudeix), entre d'altres monotonies hoteleres (què voleu que hi faci!).

Em preocupen la inconsciència, la manca d'entusiasme i d'esforç (que sovint piquen a la porta i no cal ser-hi hospitalària). La mediocritat és un mal guarible i el talent, la creativitat i la imaginació haurien de ser la menja diària. Entenc que cal combinar monotonia-moments i que les expectatives són males companyies (tot plegat em costa molt!!!!). Valorar, estimar, lluitar. Que tot és una suma i que la influència és paral·lela. I així, quan ve la decadència, inspiro i, si vull, intento recuperar-me (voler és poder, diuen...qui ho diu? Depèn del tram vital, depèn d'uns quants 'depèn') (de pen i de pencil) (imbeciloide total, ha quedat!).

I sóc de foc i aire, intento ser més de terra (calen arrels,qui vola massa, ai, quan s'estampa!.. i d'aigua poquet poquet. I això que em considero bruixa de rierol (món amb el que m'identifico). Sembla ser que també duc una guerrera, a dins, i una deessa -totes les dones en duen una, l'han de retrobar o potser els l'hi retroben. La meva adora el to del safrà-...Entre totes em fulminaran!

*Autocomentaris: aquesta tia està sonada, boja rematada, no hi toca, o toca un bolet -al·lucinògen, segur-, està com una cabra amb un llum. En fi, és el que hi ha...

***I no fa massa ha sortit publicat el meu primer llibre per a adults, una suma de les meves vessants (agafeu-vos!): 'AL TERRAT A L'HORA CALENTA I ALTRES RELATS' (Nova Casa Editorial).



butxaca5@gmail.com

@ MenaGuiga (twitter)

'carallibre':

https://www.facebook.com/pages/L%C3%ADdia-Mass%C3%B3-Busqu%C3%A9-Mena-Guiga/368065309924239