On mena la porta?

Un relat de: Mena Guiga
Tenia, aquell home d'aspecte bohemi, vestit amb un peto de texà i camiseta imperi a sota de color verd molsa, una porta que caminava al seu costat. De tant en tant la mirava i li picava l'ullet i la porta feia un saltiró com un gos content. Acostumaven a fer un stop en una vorera ampla. Passava la gent i ell, de mena farandulaire, amb veu alegre i mots convincents, solia aconseguir que alguns vianants atrafegats saturats s'aturessin.
-On porta?
-Què comporta?
Sempre preguntaven el mateix.
Però la travessaven, perquè era de franc i perquè estaven encuriosits.
En sortir-ne, ningú comentava. S'ho quedaven adins, com un tresor molt valuós, com un silenci lluminós.

L'haver travessat la porta transformava els somnis, efectes secundaris. Ara aquelles persones vivien somnis i somiaven realitats i per això era ben normal tenir de mascota un ànec amb dos becs blaus, menjar sofans llescats a la planxa o vestir-se amb retalls de núvols, per exemple. I era estrany tenir horaris, anar al supermercat o posar-se els mitjons, per exemple.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Anaïs | 05-06-2012

    Gràcies pel teu relat. Una persona que et dona l'oportunitat de rebre quelcom, que t'ofereix una porta a... el que sigui positiu per algú...
    Fantàstic!!!
    Anaïs

  • Visca la Porta[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 05-06-2012 | Valoració: 10

    La Porta invita a decidir i fer quelcom.... Entrar-hi... Experimentar.... Enhorabona !!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

628 Relats

667 Comentaris

163579 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Aquest ser ànima i amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

Entenent que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

He superat el color safrà i em quedo amb els tres tons de les meves gates calicó. Els animals són per sempre.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil.

I el món, tant tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res.

Existeixen les paraules. El llenguatge. Els sons. És una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.