On hi ha un Delin posa-hi una De

Ella es deia Desesperació Nuncia, pero els amics li deien De. El seu marit, el senyor Qüent, estava arrivant tard a casa com de costum, i l´esperava espantada, com de costum, sentada en un tamburet de la cuina, mentre els seu fill de quatre anys dormía tranquilament, aliè a tot i protegit en el seu mòn de petits monstres.
Ja feia més de tres hores que el sopar era a taula, com de costum, i ella sabia que tornaria a viure una d´aquelles nits terribles, que com de costum, acaben amb la De plorant, tancada al lavabo, i en Delin demanant-li perdò desde l´altre costat de la porta. Ja feia dies que la De havia pensat anar a alguna comissaria, o millor, alguna d´aquestes associacions per demanar ajuda i no afrontar ella sola les sumades situacions que vivía, fingint fel.licitat per protegir al seu fill i erradament a ella mateixa , però quan es decidia, un ventalll de contradiccions volaven pel seu cap i girava cua culpabilitzant-se.

I aixi va ser. Tres llargues hores després de presentar el sopar a taula, s´obria la porta de l´infern …

Dos hores més tard, el nen observaba mig adormit desde la porta del passadis, com la De, estesa a terra, demanava clemència mentre en Delin la colpetejava fins deixar-la inmóvil, sentint-se amo i senyor d´una possesió feble i indefensa i culpable de totes les seves misèries. El nen es quedà paralitzat. Ha trigat cinc anys a explicar la seva vivència, tot i que ja en fa tres que el tinc acollit a casa. Possiblement ell no entengui res, però que aixequi el dit qui entengui perquè ja no hi havia De Nuncia però si Delin Qüent, com de costum.