On estigui un bon cul...

http://i216.photobucket.com/albums/cc142/elinsomneparlante/culo.jpg

És evident que vivim en ben mig de la civilització del cul, en realitat hem viscut sempre en ella i prova d'això és que els nostres avantpassats els primats; era per la forma, l'olor i el color del cul de les seves femelles que sabien que es trobaven en època de zel i d'aparellament. El cul era l'únic símbol sexual que tenien davant la seva vista quan s'estaven apariant i posant a la femella "de quatre grapes", diguem que es tractava de l'únic estímul visual que ella oferia als seus mascles durant la còpula. Podríem dir que això és així en la gran majoria d'animals. Per què havia de ser distint en nosaltres? Potser per que l'ésser humà ha tingut sempre la mania (necessitat) d'apartar-se el màxim possible de la resta d'ells (animals), de sentir-se una espècie a part per aquesta casual capacitat de raonar i de pensar.

Totes les civilitzacions i cultures prèvies a l'Edat Mitjana (300 - 900 amb l'arribada de l'art Paleocristia) li van donar al cul una importància considerable, si més no, no consideraven que un cul fos quelcom que havia de ser ocultat i prova d'això són les escultures gregues, l'art romà, etc. Potser va ser el cristianisme el que va relegar al cul a l'últim lloc de les llistes d'èxits, el va ocultar (fotuts cures) absolutament a la vista, el va censurar. El cul és un instrument d'evacuació de deixalles orgàniques i no pot ser considerat un símbol sexual; clar... tampoc van ser considerats símbols sexuals les altres parts del cos ja que lluny de tractar-lo com algu digne de l'individu, el van demonitzar com instrument de pecat, luxúria i perversió. El pitjor de tot, el més brut, pecaminos i pervers... era admirar un cul.

En l'època romànica ja ni diguem. Es va tractar de l'època de l'art cristià a nivell europeu i es va privar a la pleballa de l'agradable visió d'un bon cul fins al 1.400 amb l'arribada del Renaixement, que no només va recuperar elements de l'art i de la cultura clàssica, sinó que a més va reactivar a Europa de l'estancament i de la mentalitat dogmàtica establerta durant l'Edat Mitjana. Amb el Renaixement es va passar a una nova forma de veure el món i a l'ésser humà i amb interessos nous enfocats cap a les ciències, les arts, la política, etc, abandonant el teocentrisme medieval i arribant al antropocentrisme renaixentista. Per fi l'ésser humà tenia un sentit i amb ell... el seu cul.

Malgrat això, el sentit religiós seguia (i segueix) causant estralls. En l'època victoriana, amb molta cautela, es va continuar considerant el cul com quelcom que tenia un cert interès. Els vestits de les dones de l'època amb els seus immensos i voluminosos mirinyacs, no mostraven exactament els seus culs, però si posaven una èmfasi manifesta a augmentar exageradament el volum dels malucs i, per contrast, l'estretor de les cintures. A l'església li passava desapercebut el petit detall, de que això... no era més que mostrar les formes femenines d'una forma evident.

A dia d'avui, el cul ha tornat a ser el que era per a l'home primitiu i el que segueix sent per als nostres cosins germans els simis. Es tracta, sens dubte, d'una de les parts de la feminitat més excitants, sensuals i sexuals de la seva anatomia i el motiu és clar: com animals que som, en la nostra empremta subconscient preval l'instint de conservació de l'espècie, l'instint reproductor, en definitiva... "l'instint animal" i un bon cul, amb àmplis i generosos malucs, garanteix que una femella és una bona paridora que engendrarà a fills sans. L'única cosa que ens distingeix de la resta d'espècies és la nostra "capacitat de sublimació", aquesta capacitat és la que ens permet gaudir d'un acte sexual més i millor que a la resta d'animals, però a més, és la capacitat que ens impulsa a "vestir" al cul de la manera el més suggeridora possible per a aconseguir l'atracció del mascle reproductor.

Si és que on es trobi una bona remenada de malucs... que ens deixin d'histories.