ON ÉS L‘ESCOLA

Un relat de: Noia Targarina


Quan tenia 14 anys a l´estiu els meus pares van mirar un catàleg de viatges per fer-me marxar a Londres a aprendre anglès.
Quan va arribar el dia d‘anar a l‘aeroport em van acompanyar tots: el meu pare, la meva mare i els meus germans.
Ens vam dir adéu i seguidament vaig sentir com cridaven el meu vol. Em vaig dirigir a l‘avió i vaig seure al meu seient, al cap d‘una estona l‘avió va engegar els motors. Jo somiava en arribar a Londres per veure la ciutat. Quan vaig arribar m‘estaven esperant els professors i un grup d‘alumnes. Quan hi vam ser tots i vam haver recollit l‘equipatge, vam sortir de l’aeroport per agafar l‘autobús que anava a la ciutat. Cadascú de nosaltres caminava amb un paraigua ja que estava plovent i ens mullàvem. Quan vam ser a l‘autobús ens van conduir a l‘escola d‘Oxford Street, allà on dormiria i estudiaria anglès durant l’estiu.
Llavors jo era molt tímida, guapa i no estava gens interessada en aprendre anglès, només volia passar-m’ho bé, tot i així em sentia sola i trobava a faltar els meus pares i germans.
El primer dia que vam sortir per Londres d’excursió vam agafar l’autobús. Vaig veure moltes botigues i turistes.
Al tornar cap a l‘autobús vigilava no perdre‘l però tot i així només em vaig distreure un moment, 10 minuts, pel ben mig de Hyde Park per escriure una adreça d‘un amic, quan me’n vaig adonar, vaig mirar i l‘autobús havia marxat sense mi.
Estava sola i perduda. Què faria ara? Vaig pensar que no sabia quin autobús havia d‘agafar per tornar a l‘escola. Vaig seure en un banc un moment i llavors vaig continuar passejant per intentar situar-me per poder trobar el carrer d‘Oxford Street. De sobte va passar un turista, vaig intentar preguntar-li on era l’escola d’Oxford Street, però amb els nervis de la joventut no sabia com dir-ho ni com preguntar-ho. Per molt que hi pensés la pregunta no em sortia però finalment vaig fer la pregunta, ell era irlandès, encara no sé si em va entendre ja que no em va saber dir on era l‘escola va dir alguna cosa com: Ait a bhfuil an scoil? no el vaig entendre perquè m‘ ho va dir amb irlandès! I va marxar.
Em vaig sentir més sola que abans quan em vaig posar a plorar. Les llàgrimes em sortien soles. Quan em vaig calmar vaig veure que venia una segona persona, era alemanya i li vaig preguntar: On és l’escola d’Oxford Street? i em va contestar amb el seu idioma Who ist die schule? No el vaig entendre, ja que era alemany, li vaig tornar a preguntar malgrat els nervis de la timidesa, vaig tartamudejar O-o-n é-és l‘es-es-cola? i no em va entendre de nou!
Per fi vaig trobar una tercera persona que jo no sabia qui era, i li vaig preguntar: On es l‘escola d‘Oxford Street? i amb va contestar en anglès: Where is the school? Llavors vaig pensar que si aquesta persona no entén on es l‘escola de Oxford Street la perseguiré... la perseguiré per preguntar-li i em va contestar: I think it’s about 1 mile from Hyde Park. Quan vaig aconseguir entendre què em deia, li vaig preguntar: Quin autobús he d‘agafar? menys mal que sabia una mica d‘anglès i per fi el vaig entendre i em va portar a l‘escola d‘ Oxford Street. Vaig arribar i vaig entrar i em vaig dirigir a la classe on els nens i nenes ja hi eren. Hi havia el professor era davant meu. El vaig reconèixer era la persona que m‘havia acompanyat a l‘escola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: