Cercador
On és la cua dels gronxadors?
Un relat de: Desperado- Compartir:
Aquí assegut observo desde un banc que em transporta a un passat, una vida passada, una de les tantes que he viscut, podria ser ben bé un capítol pilot de la sèrie de la meva vida... d'aquells capítols que quan els veus en una reposició no et semblen tan brutals com el primer cop que els vas veure o viure en aquest cas.
Si, estic parlant del meu passat, que per mi és molt llunyà ja, és el que té passar la cinquantena.
Observo desde el meu banc com els nens juguen en un parc infantil d'una plaça d'un barri de la gran ciutat, uns quants metres quadrats cerclats amb barrots d'acer que acullen i protegeixen els més petits d'un entorn hostil ple de sorolls i fums de motos, cotxes, autobusos, trajectories imprevisibles de ciclistes incivics...
Recordo quan l'avi Jaume em portava al parc, potser tindria 6 anys ja que els records que em venen d'infantesa no van més enllà.
Alguns cops em passava un matí de tardor recollint fruits d'eucaliptus i fulles que estessin en bon estat per poder servir per un bon vapor espectorant que ens fes treure els mocs sota una tovallola, la tortura de tenir un refredat en aquells temps.
Altres cops fèiem cua per omplir alguna garrafa de la preuada aigua de la "Font del Cuento" o altres cops em dedicava a entrenaments més primaris com barallar-me per terra amb el nét d'un altre avi amic del meu, qüasi n'estic segur que feien juguesques de quin dels néts era més fort i valent per evitar acabant provant la terra polsegosa i seca.
També recordo llargues estones de cua per accedir a la màxima atracció gratuïta del parc, el gronxador... Aix aquelles cues que només desapareixen els dies de pluja quan hi havia un bon bassal sota de l'artefacte i eres prou hàbil per pujar-hi sense caure-hi i molt valent i intrèpid per sortir-ne indemne d'un bon salt al moment just. Aquesta era la gran aventura de les estones de parc amb l'avi que malauradament ens va deixar massa aviat i vaig quedar prematurament orfe d'avi.
Avui en dia al "forti" d'un mini parc infantil de ciutat només queda el risc de perdre el contacte visual amb els avis o progenitors per uns infants donada la superpoblació en un espai tan reduït , que un gos capritxós entri pensant que és el seu territori i espanti alguns nens porucs, o que un nen més gran que tu et prengui aquella joguina insubstituïble que tots em tingut de petits i que eres capaç de tot per mantenir-ne l'exclusivitat.
He observat que el gronxador ja no és el protagonista del parc, ja no provoca cues... potser degut a la manca de riscos i adrenalina ja que amb tantes baranes i proteccions el nen és incapaç d'aprendre a balancejar-se tot sol
Si, estic parlant del meu passat, que per mi és molt llunyà ja, és el que té passar la cinquantena.
Observo desde el meu banc com els nens juguen en un parc infantil d'una plaça d'un barri de la gran ciutat, uns quants metres quadrats cerclats amb barrots d'acer que acullen i protegeixen els més petits d'un entorn hostil ple de sorolls i fums de motos, cotxes, autobusos, trajectories imprevisibles de ciclistes incivics...
Recordo quan l'avi Jaume em portava al parc, potser tindria 6 anys ja que els records que em venen d'infantesa no van més enllà.
Alguns cops em passava un matí de tardor recollint fruits d'eucaliptus i fulles que estessin en bon estat per poder servir per un bon vapor espectorant que ens fes treure els mocs sota una tovallola, la tortura de tenir un refredat en aquells temps.
Altres cops fèiem cua per omplir alguna garrafa de la preuada aigua de la "Font del Cuento" o altres cops em dedicava a entrenaments més primaris com barallar-me per terra amb el nét d'un altre avi amic del meu, qüasi n'estic segur que feien juguesques de quin dels néts era més fort i valent per evitar acabant provant la terra polsegosa i seca.
També recordo llargues estones de cua per accedir a la màxima atracció gratuïta del parc, el gronxador... Aix aquelles cues que només desapareixen els dies de pluja quan hi havia un bon bassal sota de l'artefacte i eres prou hàbil per pujar-hi sense caure-hi i molt valent i intrèpid per sortir-ne indemne d'un bon salt al moment just. Aquesta era la gran aventura de les estones de parc amb l'avi que malauradament ens va deixar massa aviat i vaig quedar prematurament orfe d'avi.
Avui en dia al "forti" d'un mini parc infantil de ciutat només queda el risc de perdre el contacte visual amb els avis o progenitors per uns infants donada la superpoblació en un espai tan reduït , que un gos capritxós entri pensant que és el seu territori i espanti alguns nens porucs, o que un nen més gran que tu et prengui aquella joguina insubstituïble que tots em tingut de petits i que eres capaç de tot per mantenir-ne l'exclusivitat.
He observat que el gronxador ja no és el protagonista del parc, ja no provoca cues... potser degut a la manca de riscos i adrenalina ja que amb tantes baranes i proteccions el nen és incapaç d'aprendre a balancejar-se tot sol
