On és la Carme?

Un relat de: Anna Pi Blanc

Quan vaig acabar de llegir el llibre de Relatsencatala.com vaig ficar el punt a l'atzar entre les pàgines, el vaig deixar sobre el sofà i me'n vaig anar a la cuina. Mentre preparava el sopar, va trucar el telèfon un parell de vegades, però al agafar-lo, a l'altra banda ja havien penjat. Vaig pensar que potser era la Carme que, com sempre, devia dur el mòbil sense bateria. Havíem quedat de sopar plegades i potser volia avisar-me que vindria més tard.

Contra pronòstic, va arribar a l'hora convinguda, i així que va entrar va dir:
―T'has adonat que s'ha fos la bombeta del fanal del carrer?. Noia, aquest tros és fosc com una boca de llop!. Hauríeu de protestar a l'Ajuntament. Aquest deu ser l'únic carrer del poble sense llum!.

Vaig donar-li la raó i ens vam ficar a la cuina. Entre totes dues vam acabar de preparar la teca: una bona truita de carabassó i ceba, pa amb tomàquet, amanida, una mica d'embotit i un bon vinet. Mentre jo parava taula, la Carme s'havia assegut al sofà i fullejava el llibre de relats.
―Què coi és, això dels "relatsencatalapuntcom" ―va preguntar, encuriosida.

Li vaig explicar en què consistia la web i com que tenia l'ordinador engegat, la hi vaig mostrar i tot. Es va entusiasmar.
―I són bons, els que hi escriuen? ―va dir
―Comprova-ho tu mateixa ―vaig contestar, assenyalant el llibre.

Mentre jo anava i venia entre cuina i menjador, posant els plats i les safates, la Carme es va embrancar amb un dels relats. Estava tan concentrada que no vaig gosar interrompre-la. Vaig pensar que, fet i fet, no trigaria més de vint minuts. Vaig seure a taula, vaig omplir els gots de vi i d'aigua i em vaig esperar.

Quan va acabar, va llançar el llibre sobre el sofà i va dir, aixecant-se enriolada:
―Quin morbo, això del "Plaer" d'aquest "Pivotatomic"!
―T'ha agradat, oi? ―Vaig fer jo.
―I tant!. No m'ho esperava pas ―va dir.

Vam començar a sopar mentre parlàvem dels relats, del papa mort, del papa viu, d'en Carles i la Camilla, i d'un munt d'altres coses. Aleshores va tornar a trucar el telèfon. Vaig contestar des de l'aparell del menjador:
―Digui? (silenci); digui? (silenci). Vaig penjar, i vaig tornar a seure a taula.
―Algú que s'equivoca de número i no és capaç ni de d'excusar-se ―vaig dir, empipada.
―No hi ha pas algú que et vol fer la guitza? ―va preguntar la Carme.
―No, dona!. Qui vols que em vulgui fer la guitza, ara!

Llavors em vaig recordar que al matí havia estat tafanejant les fotos de la trobada de relataires, a la qual jo no havia pogut anar, i vaig dir:
―T'imagines, si el "pivotatomic" aquest fos de veritat un maníac, un assassí en sèrie, i que pogués saber qui es connecta...?
―Au, va! No siguis bèstia!. Només faltaria que a sobre tingués la barra d'escriure-ho! Ja l'haurien enxampat!

Mentre la Carme deia aquesta última frase, va tornar a sonar el telèfon. Ja érem assegudes al sofà amb el cafè i vaig aixecar l'aparell de revolada:
―Digui...?, digui...?.

Tampoc no va contestar ningú, però aquesta vegada hi havia un rerefons de gots i copes i una música apagada, com si vingués d'una habitació diferent de la que ocupava la persona que em trucava. Vaig penjar donant un fort cop amb el telèfon. La Carme em mirava, divertida.
―No em diràs que tens por, oi?. No t'ho creus pas, això del "pivotatomic"?
―No. És clar que no ―vaig dir― Però hi ha molta gent sonada, pel món. Ves a saber, ara, qui m'ha de venir a fer la punyeta, a mi!

Vam seguir xerrant de bojos i arrauxats. La Carme, que és infermera i sovint li toca estar-se al servei d'urgències, em va explicar un reguitzell de casos estranys que havia vist, sobretot durant el torn de nit; com el d'una noieta que duia una tremenda mossegada a la galta i que assegurava que li havia fet un paio al metro, sense haver-li dit ni ase ni bèstia, quan tornava cap a casa després de la classe nocturna d'anglès; o el d'un home d'edat mitjana que van portar amb ambulància amb el penis a la mà (no amb la mà al penis, va aclarir) embolicat amb una tovallola, i que la dona l'hi havia tallat perquè sempre s'escorria abans que ella. Vam riure molt i vam passar una bona vetllada. Quan va ser l'hora de marxar, vaig dir a la Carme:
―Escolta, ja t'acompanyo amb el cotxe. Aquest carrer és massa fosc.
―Ni pensar-ho! ―va fer ella― Si no són ni cent metres!
―Doncs emporta't una llanterna ―insistia jo.
―Que no, dona, que no! Que no passa res!
Li vaig fer prometre que quan arribaria a casa seva em trucaria. Va marxar caminant de pressa i es va perdre en la foscor.

Mentre endreçava la cuina va sonar el telèfon. El cor em va fer un bot. La Carme no viu lluny de casa meva, però no tenia temps d'haver arribat. Vaig aixecar l'auricular i vaig esperar, sense dir res. A l'altra banda, sempre amb el rerefons de copes i música apagada, algú va riure amb veu molt baixa i de seguida va penjar.

Vaig esperar en va que telefonés la Carme. Vaig trucar a la policia. L'han buscada pertot arreu, han escorcollat camins i boscos dels voltants, han interrogat tot el veïnat... No n'han trobat ni petja.

Sisplau, Pivotatomic. Que saps on és la Carme?



Comentaris

  • Va ser tot un plaer coneixer-la...[Ofensiu]
    pivotatomic | 23-04-2005 | Valoració: 8

    Estimada Anna:

    l'altre nit, a les fosques, la teva amiga Anna i jo vam passar una molt bona estona. De fet, guardo records imborrables del nostre, desgraciadament, breu encontre...

    Espero que una nit d'aquestes, pugui tenir el plaer de coneixer-te a tu també.

    Fins molt aviat...

l´Autor

Anna Pi Blanc

6 Relats

21 Comentaris

10300 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62