On era la cadira de rodes!?

ON ERA LA CADIRA DE RODES?!!!!

La senyora Lolita està ingressada a l'Hospital Universitari de Santa Marta. Ateses les nombroses malalties que pateix, n'és una clienta habitual. En aquesta ocasió, s'hi està per sotmetre's a unes proves d'esforç passiu, amb la finalitat de comprovar el comportament del cor. La Neus, sa filla, l'acompanya com sempre. Ha demanat un parell de dies lliures a l' oficina, a compte de les vacances. En les ocasions en que han operat a sa mare de les varius, de la bufeta i de la matriu, no ha hagut de demanar permís, doncs la legislació laboral ja li ho concedeix. Té dos germans bessons, però amb els xicots, ja se sap, no hi pots comptar per a res. Fan una breu visita a la mare, i sort n'hi ha si no es maregen en veure els degotadors i les bosses dels drenatges. Això sí, entren a l'habitació darrera d'un monumental ram de flors, que la mare rep amb un somriure d'orella a orella. -Es que mira que en són de detallistes els teus germans- diu la malalta mentre li cau la bava. Però fugen el més aviat possible. En quant a les cunyades, més val no parlar-ne. Amb una breu visita i una trucadeta de tant en quan, ja consideren que han complert. L'única compensació que rep la Neus són els bombons que porten per la pacient i que es menja ella. No és que sigui particularment llaminera, però tot el dia a l'hospital se li fa tan llarg que, per avorriment, acabava menjant-s'ho tot, llegint totes les revistes i fumant-se una pila de cigarrets -al carrer, és clar-. A banda de les estances a l'hospital, estan les visites mèdiques, les anàlisis de sang, i les receptes que ha d'anar a buscar al CAP cada quinze dies. No és que es queixi, però li agradaria una mica més de col·laboració per part dels germans. La Neus és, doncs, l'oficial i única infermera de sa mare.
La Sra. Lolita ha arribat, a empentes i rodolons, als vuitanta anys. D'ençà dels seixanta, va anar anunciant, a tort i a dret, que no viuria gaire més, doncs estava molt delicada i adolorida per l'artrosi i la fibromialgia. També tenia una deficiència renal, problemes de cor i circulació i una tensió arterial que s'enfilava pels núvols per qualsevol motiu. Però, en el fons, tenia una constitució forta i aguantava com un balcó de ferro. Tot i les seves malalties, tenia molta cura de la higiene corporal i de l'aspecte personal, i mai no sortia al carrer sense posar-se un polsim de coloret i un toc de pintallavis. I sobretot, en cap cas treia el cap al carrer sense arracades, fins i tot per anar al servei d'urgències on feia cap tot sovint en quan li pujava la tensió.
La Sra. Lolita està, com ja hem dit abans, ingressada a l'hospital de Santa Marta. A l'endemà li han de fer unes proves d'esforç passiu per comprovar com va el cor i li han penjat, a la capçalera del llit, el rètol on s'adverteix que ha de guardar dejuni fins al moment de la prova. Aquesta està prevista per les nou del matí. En aixecar-se al dia següent, li fa mal tot el cos, cosa habitual en ella, i es queixa de que si pogués beure aigua es trobaria millor. És l'hora pitjor del dia (això s'ho sap de memòria la Neus), i els "ais" i "uis" omplen tota l'habitació. Naturalment, a les nou del matí, res de res. Ni prova, ni esmorzar ni aigua. La Sra. Lolita comença a posar cara llarga. Ella sempre diu que el menjar li fa bé i que, fins i tot, li calma la meitat dels mals. I això sembla anar per a llarg. La pacient que comparteix la seva habitació ja ha esmorzat i l'oloreta del cafè amb llet, tot i estar aigualit, li recorda la gana que té. El temps passa amb lentitud mentre la Neus fa semblant de llegir una revista i la mare remuga nerviosa.
Finalment entra la doctora amb una infermera. -Ja li heu donat la pastilla a la Lolita?- pregunta la doctora. -Quina pastilla?- respon la infermera. -Doncs la de la tensió. No se li pot fer cap prova amb la tensió que marcava aquesta matinada- respon la doctora. -Ah, no sabíem que li haguéssim de donar cap medicació, aquí no ho diu-. La infermera es posa en acció. Proveïda del tensiòmetre, torna a la habitació i fa la seva feina. En aquest moment, entra el portalliteres amb la cadira de rodes per endur-se la malalta a la sala de proves. Un cop informat de que encara no pot baixar la pacient, el xaval amaga la cadira amb la cortina divisòria. -Pa que no me la quiten- diu mentre se'n va. La infermera dóna a la Sra. Lolita una pastilla amb un glop d'aigua i també toca el dos. El temps transcorre amb lentitud i la pacient s'està posant dels nervis. -No et posis nerviosa mare- li aconsella la Neus -o encara et pujarà més la tensió.
Al cap de tres quarts d'hora, la infermera torna i li pren la tensió un altre cop. Li ha baixat una mica, però encara està a quinze de màxima i és massa elevada per fer-li la prova. La infermera torna a marxar i, en l'interludi, entra un individu amb bata blanca i s'enduu la cadira de rodes. Al cap d'uns altres tres quarts d'hora, retorna la infermera amb una altra pastilla per la tensió. La Sra. Lolita treu foc pels queixals. Amb la panxa buida, les pastilles li ballen per l'estómac, situació de greu perill per l'acompanyant, que sol rebre el mal humor de sa mare quan alguna cosa no va bé.
Finalment sona la frase tan esperada: "Crideu el zelador" . La Sra. Lolita, polida ella, s'ha rentat, pentinat i s'ha donat un toc de pintallavis. Està feta un pinzell. Arriba el xaval, rondinant de mala manera: -Me han quitao la silla y he tenío que coger ésta otra- diu a mena d'explicació. -Ahora que si cojo al tio que se la ha llevao, se acordará de mi. Efectivament, el que porta és una cadira de rodes perquè té seient i rodes però li manquen tots els altres accessoris per poder-la anomenar un aparell de tecnologia punta: no té reposapeus, ni braços, i part del cul està perillosament desenganxat. -Siéntese, señora, -prega el zelador- y no se preocupe que no la dejaré caer. La Sra. Lolita, tota polida ella, s'asseu aixecant els peus per no arrossegar-los pel terra, i el zelador, fent honor a la seva paraula, l'agafa pel coll perquè no li caigui cap endavant. Surten al passadís a l'hora punta. El noi, conscient de la ridícula fila que fan tots dos, dóna explicacions a tort i a dret en veure les rialles que, per sota el nas, fan el personal i els visitants. La Sra. Lolita, molt digna, pegant bots a la cadira, aixeca les cames mentre el xaval l'estreny amb un braç amb el risc d'escanyar-la. Els passadissos es fan llargs, interminables...
Arriben, finalment, a la sala d'ecografies. Desprès de pesar-la (la balança va a tres quarts de quinze i marca tres quilos menys), de mesurar-la i de refregar-la amb alcohol, la fan jeure de canto amb el braç separat i comencen a posar-li elèctrodes al cos per endollar-la a una màquina. A la sala hi ha dues infermeres, que tenen cadascuna una funció diferent. L'una, anomenada Maria, prepara tots els estris per a fer la prova i s'ocupa dels electrocardiogrames, mentre l'altra, la Julia, supervisa les constants vitals de la pacient. De cua d'ull, la Sra. Lolita mira el rellotge però està parat i no pot saber quina hora és. Només sap que té molta gana i tem que, si li passa l'hora, ja no li portaran la safata del dinar. Quan ja fa estona que estan esperant, entra la metgessa, girant el cap d'un cantó a l'altre com si hagués perdut alguna cosa.
-¿Dónde está el monitor? -pregunta estranyada.
-¿El monitor? Es que no lo tenemos, doctora- respon una infermera.
-¿Cómo que no tenemos monitor? Julia, llama a quirófano, que nos lo manden inmediatamente.
-Oye, que necesitamos el monitor.
-Ostia! Pues nosotros también lo necesitamos.
-Es que aquí tenemos a una paciente preparada para la prueba.
-Bueno, venid a buscarlo, pero después nos lo devolvéis inmediatamente. ¿De acuerdo?
-Vale.
La infermera surt a buscar-lo i, mentrestant, la Sra. Lolita, cargolada, es queixa de mal de coll.
-Maria, trae un cojín para ponérselo en las cervicales.
-Voy.
Una bona estona després, torna una infermera amb el monitor, i l'altra amb el coixí, preguntant-se, la Sra. Lolita, si l'han anat a comprar a la Xina.
-Bueno, vamos a empezar la primera fase, ¿ya le habéis puesto la inyección?
-Sí, doctora, le hemos puesto otra dosis.
-¿Cómo que otra dosis? ¿No teníais que ponerle una? -Es que, doctora, como ha tardado usted tanto en llegar...
-Bueno, empecemos. A ver, aquí no veo nada. Este corazón no funciona.
-Es que, doctora, ya sabe que el contraste tarda un poco en dar la vuelta.
Transcorreguda una llarga estona, la Sra. Lolita, al poltre de la tortura, sent un "Pip, pip"molt sospitós.
-Bueno, ¿y ahora qué pasa? - exclama la metgessa, nerviosa.
-Es que, doctora, se ha fundido la bombilla de la máquina.
-Bueno, pues cámbiala.
- Es que, doctora, no tenemos otra.
-Cómo que no tenemos bombillas de recambio!!! - explota la metgessa - Pues vete a la sala de arritmias, a ver si tienen alguna.
La Sra Lolita, amb una veueta que no li surt del cos, gosa preguntar:
-Doctora, ¿usted cree que saldré de ésta?
-Sí, mujer, no se preocupe, usted tranquila, que todo se arreglará.
-Es que me duele la espalda de estar tanto rato en esta postura.
Finalment arriba la infermera amb la bombeta i aconsegueixen un altre coixí.
-Bueno, ahora tendremos que volver a empezar por la fase uno. A ver, ponedle otra inyección.
PIP, PIP, PIP!!!
-Y ahora, ¿que coño pasa? - la doctora ja treu foc pels queixals.
-No sé doctora, voy a ver. Es que se ha roto la aguja.
-Pues cámbiala.
-Es que no tenemos otra.
-Pues vete a buscar una y no tardes, que esto no lo vamos a terminar nunca. Bueno, ¿y a ti qué te pasa, Maria?-Es que me estoy mareando - contesta la Maria, esblanqueïda, suada i tremolosa,
-Pues vete de la sala y que venga Margarita.
-No, es igual, ya se me pasará.
La Sra. Lolita, compassiva, piadosa i adolorida:
-Vostè tranquil·la, no es preocupi, que ja ens ajudaran des d'allà dalt.
-Des d'allà dalt? Doncs el que necessitaríem ara és q
ue ens ajudessin des d'aquí baix.
Després d'unes quantes hores d'angúnies i de totes aquestes vicissituds, se sent una veu amb to triomfal, que ressona per tota la sala:
-¡ ¡¡ YA HE ENCONTRADO LA SILLA !!!
La Sra. Lolita, després de tanta injecció en vena, va començar a desvariejar a mitja tarda. Tenia al·lucinacions i va començar a parlar sola davant de la finestra. Tot i que ja havia estat advertida dels efectes secundaris, la Neus, única i oficial testimoni dels esdeveniments, se la mirava molt preocupada mentre estava asseguda a la butaca d'acompanyants de l'habitació 313.