On coi és el lloro?

Ara sí que l’hem feta bona, la senyora Pepita em ficarà dins l’olla i en farà puré de mi si no trobo el lloro. Això de tenir veïnes velles que més aviat semblen bruixes és un mal sistema. Pensa, pensa. A quina hora va dir que tornava aquella dona? A les sis de la tarda. Culleres, només tinc dues hores per trobar-lo! Però just en aquest moment sona el timbre. Forquilles, qui coi és ara? Obro la porta i em trobo la senyora Pepita davant, amb les maletes al terra.

-Jovenet, dóna’m el lloro que ja he tornat del viatge.

Mare meva, i quina excusa li dono jo ara?

-Com és que ha tornat tan d’hora, senyora? –Intento entretenir-la-.
-Oh, mira, m’he cansat d’estar allà dalt la muntanya i he decidit tornar abans. I ara, on és el meu petitonet?
-No vol pas anar a casa seva a deixar les maletes, primer? –M’estic posant nerviós-. Si vol la puc ajudar!
-Renoi, que pesat que ets! Au va, ajuda’m a pujar-ho tot però després vull veure el lloro.

Agafo les seves maletes que, per cert, pesen com un mort i comencem a pujar escales. Estic tremolant i comencen a baixar gotes de suor pel meu front. No sé què fer, si descobreix que el lloro se m’ha escapat seré home mort. Arribem a dalt de tot i la senyora remena la seva bossa per buscar les claus. Com a mínim s’hi està deu minuts. Redéu, quant durarà tot això? Per fi troba les claus i obre la porta, però una ràfega de vent ens colpeja les cares.

-Ai carai, em devia deixar la finestra oberta! –Exclama la senyora Pepita-.

Deixo les maletes al terra, tot esbufegant, i sospiro. Estic cansat i preocupat pel lloro o, més ben dit, pel què em pugui passar a mi. Però, de sobte, alguna cosa entra per la finestra a tota velocitat i s’enclasta contra l’armari del menjador. Ha anat tant ràpid que no he sabut veure què era. Llavors la senyora Pepita fa un crit i corre cap al menjador.

-El meu lloro! Pobrissonet, què t’ha passat? D’on vens? Pobret, el meu nen petitó.

I li comença a fer petons al cap. Tot d’una, s’aixeca i em mira amb una cara de mal humor que fa por, deixa el lloro a sobre la taula del menjador i se’n va cap a una habitació.

-Miri, senyora, la veritat és que li puc explicar el què ha passat. El fet és què...

De cop i volta, sento alguna cosa que em colpeja el cap amb força i faig un crit de dolor. Em giro i veig la senyora escridassant-me i amb una escombra a la mà. Em vol pegar, m’escapo i em persegueix fins a la porta, intentant donar-me cops al cul. Aconsegueixo sortir i baixo les escales corrents. No havia vist mai una cosa semblant. Quan arribo al meu pis la sento des de dalt que continua cridant.

-I no tornis mai més, carallot!