On carall és el Hilton?

Quan començava a pensar que em quedaria sense benzina ha aparegut una àrea de servei oberta, he aprofitat per comprar un atles de carreteres i fer un cafè. Encara sort que les indicacions són clares. És de nit i no hi ha gaire trànsit, al contrari que a la tarda de camí cap a Marsella. He passejat una estona, he localitzat l’hotel i m’he assegut en una terrassa a Le Vieux Port. Cap a les vuit m’ha trucat per dir si podíem trobar-nos a Lió, que anava tard i no arribaria.
Mentre condueixo l’Erracinc penso com m’ha canviat la vida des que fa encara no sis mesos vaig aprovar la pràctica. De seguida ho vaig notar en la comoditat per anar a treballar i per anar a comprar més enllà del supermercat de la cantonada. I per voltar les tardes de diumenge, com quan de petits els pares ens anxovaven a tots sis en el Mil quatre-cents trenta. Em pregunto sovint com hauria sigut la meva vida si no hagués trigat trenta-sis anys ha treure’m el carnet, sort que el Toni em va regalar el seu cotxe vell a condició que ho fes.
Recordo les primeres vacances motoritzat al meu aire, tot just tres mesos enrere, voltant per tot el Delta. La casualitat va fer que conegués la Billie, una americana, i que ens anessin veient com a les pel·lícules d’amors de vacances. Havíem mantingut el contacte per mail i alguna trucada, però havia pensat que no tornaria a veure-la mai més. Fa quatre dies comptats em va dir que passaria un parell de setmanes a casa els seus pares, a Stuttgart, que podíem trobar-nos a mig camí.
Espero a l’aparcament de la Place Bellecour, he arribat primer i li he enviat un sms, he estat de sort i he anat a parar al bell mig de Lió. Ara la il·lusió lluita amb el cansament, fa mig dia que volto i és tard. Sona el telèfon, diu que no troba el lloc i em demana que hi vagi, ha aparcat a prop del Hilton a la vora del riu. El dia encara no s’ha acabat. Miro l’atles, puc triar vuit direccions on buscar a la riba del riu. El cap de setmana tot just comença. On carall és el Hilton?