Cercador

Llista categories

OMBRES EMMASCARADES

Un relat de: brins

Com n’eren de perfumats aquells dies clars de cirerers florits, en què el sol protegia el vol tímid de la meva infantesa...De sobte, però, el cel s’enfosquí, i s’escampà arreu un aspre ventijol de desemparança.

En llevar-me aquell dia, les roses tenien un roig vellutat, i el cel em somreia; era el dia en què complia vuit anyets i els pares havien convidat els oncles que jo tant estimava, la tieta Montserrat i el seu home, en Sebastià. Havent dinat, amb la calor sufocant d’un estiu que s’encetava, tothom buscà un lloc fresc dins de casa per fer-hi la migdiada, però jo preferí quedar-me al jardí. Al cap de poca estona, se m’apropà l’oncle Sebastià, amb el mateix posat afable de sempre, però amb un esguard que jo desconeixia, una mirada deformada de falsa tendresa... Els meus pocs anys comprengueren de seguida que aquells jocs ingenus que em proposava no eren innocus, pretenien embrutar-me la infantesa com fang que ensutja la neu. Em cercava, anhelós, els llavis, m’acariciava la pell amb dits encesos de desig i, a poc a poc, m’esgarrapava la innocència... Esporuguida, vaig arrencar a córrer, vaig fugir d’aquell racó on no floria cap rosa ni treia flor cap cirerer.

Em vaig adonar, per primera vegada, que per molt assolellat que sigui un jardí, pot tenir, també, obaga; ombres emmascarades que tot simulant protecció, estropellen la tendresa; ombratge maligne que malmet, fins i tot, els brins del propi jardí...

Comentaris

Afegir comentari

Quin contrast, brins !!![Ofensiu]
Nonna_Carme | 15-02-2012 | Valoració: 10
La bellesa del jardí contrasta amb un fet repulsiu i fastigós que, malgrat la teva destressa i delicadesa en descriure'l , no deixa de ser terrible.
No entenc com no l'havia comentat abans perquè recordo haver-lo llegit.
Ja saps que no me'n perdo ni un dels teus.
Com sempre un GRAN PLAER llegir-te.
Una càlida abraçada , estimada Pilar !
Crueltat i denúncia[Ofensiu]
Unaquimera | 09-02-2012 | Valoració: 10
enhorabona, brins!
No m’estranya gens que aquest relat resultés declarat guanyador del corresponent Minirepte.
Quan he entrat al teu espai avui, ja anava a obrir el darrer publicat, però en veure la nota al peu d’aquest títol, no he volgut evitar la temptació... i sincerament, la lectura ha estat molt grata i ha confirmat plenament la meva pressumpció de qualitat.

Has aconseguit abordar amb delicadesa uns fets que, per la crueltat que comporten, podrien haver amarat de violència l’escena descrita.
En canvi, tu has aconseguit mantenir l’equilibri narratiu en tot moment, malgrat no amagar ni el terror que impliquen ni la denúncia que se’n deriva.

En certa manera, he trobat punts de coincidència amb algunes frases d’un relat meu que potser no has llegit, titulat Gotes d’aigua dolça, com aquestes:
“La por cada dia es fa més fonda, transformant-se en una presència quotidiana ... més aviat és una companya que mina l’esperança. ... Apareix, apoderant-se del seu cap i glaçant-li el cor, quan pensa que el món en què viu no té salvació. Repassa la història i dedueix que mai aprendrem la lliçó. Actualitza la llista de delictes, violències i guerres, injustícies i terrorisme de tota mena, malalties físiques i mentals on inclou l’individualisme exacerbat i la manca d’empatia ... i les entranyes se li encongeixen ...”
No és la primera vegada, però, que coincidim escrivint sobre determinades sensacions, oi benvolguda?
M’agrada molt comprovar que la sintonia continua... ;-)

fins aviat, Pilar!

T’envio una abraçada esperant que t’arribi ben sintonitzada, si?
Unaquimera
Delicadesa[Ofensiu]
Frèdia | 14-01-2012
És el que destil·la aquest relat, una delicadesa pertorbadora. Hi ha infinites maneres d’explicar un fet tan cru com el que expliques. El fet no és nou malauradament. El que és absolutament personal i intransferible és la manera com el mostres, com ens transportes al jardí, com les narius s’embriaguen amb la fragància de les roses i com, sobtadament, els pulmons respiren el ventijol de la desemparança. Personal és la manera de dir-nos que la vida és llum i ombres, que hi ha bellesa i dolor, que no podem escapar-nos de la consciència. Un relat magnífic, brins!
Monstres[Ofensiu]
panxample | 11-01-2012 | Valoració: 10
De sobte, però, el cel s’enfosquí, i s’escampà arreu un aspre ventijol de desemparança.

No ens cansarem de denunciar-ho.
Avant!
no ho entenc[Ofensiu]
Xunxi | 07-01-2012 | Valoració: 10
supera la meva comprensió que algú
pugui sentir aquest instint,
envers una criatura,
una criatura estimada i
violada en el seu punt mes feble,
des de dins,
d’allà on no pots suposar que hi visquin els monstres¡
Un relat, molt ben escrit brins una lliçó en tots els sentits
Ombratge maligne[Ofensiu]
franz appa | 07-01-2012
El jardí és una imatge poètica molt apropiada per a la infantesa, per a la seva esplendor, per a l'embriaguesa dels sentits que ens atabala i ens fa perdre en aquella disbauxa feliç i incontaminada.
Quan l'ull adult penetra en el jardí el pobla de els ombres que el temps diposita irremeiable. és ineviatble, és símbol de la amduresa i romandre en el jardí per sempre seria antinatural.
Una cosa molt diferent e´s l'atropellament de la innocència per un altre adult, per la violentació del procésnatural del temps.
has descrti amb un tret segur i alhora entendridor la naturalesa del jardí, i, amb singular destresa, la seva fallida sobtada en la ment de l'infant agredit.
Una abraçada i els millors desitjos per al nou any!
franz
del més bonic dels jardins al més fosc[Ofensiu]
Keia la | 07-01-2012 | Valoració: 10
Has sabut transportar-me del més bonic dels jardins al més fosc i traïdor. Un relat molt bonic i delicat tot i parlar d'un tema molt brut...
M'ha tocat molt fons[Ofensiu]
bloodymaruja | 04-01-2012 | Valoració: 10
La sensació de que el dia de sol i felicitat es trenca de cop. El desencís que un ésser proper en el que confies, una "persona gran" que penses , de petita , que es digna de confiança t'incomodi i et faci sentir uns sentiments de rebuix i vergonya.
Llegeix, si tens un moment, el meu poema "Les nenes romanes portaven túnica", que és autobiogràfic i veuràs la mateixa sensació que tu tan bé expliques, i que queda marcada per sempre.
Brins[Ofensiu]
Aleix de Ferrater | 04-01-2012 | Valoració: 10
Una història breu però plena de tant! Tot jardí té brins de vida i olor penetrant. Recordo la gran palmera de Can Verdaguer, el seu jardí ara en obres i els molts jardins i hortets que el barri de Porta deuria tenir. Queda't amb el record dels jardins, dels brins que naixien i ara ens atrauen, llegint. Una forta abraçada i felicitats!

Aleix
colpidor pilar....[Ofensiu]
joandemataro | 04-01-2012 | Valoració: 10
malauradament una història massa propera a la realitat, a més aquestes ombres deixen petjada fonda i fan molt mal...
ho has plasmat com sempre de forma magistral, dins un ambient paradisíac que s'anava enfosquint...

una abraçada

joan

pd.- ah, celebro que hagis trobat els anells !! a vegades els núvols s'escampen també