OMBRES EMMASCARADES

magnífica, espaterrant de bellesa. I, enmig de tanta bellesa, una taca fosca, maligna, on es fa palesa la dolenteria de l'adult que intenta malmetre la innocència d'una nena, d'una nebodeta, per més inri.
Una història molt actual que tu has sabut denunciar amb les paraules justes, encertadíssimes.
La teva prosa, toquis el tema que toquis, m'encisa perquè desprèn una aroma especial. Diria que el teu amor per la natura hi deixa sempre aquesta emprenta que frega el sublim.
Una abraçada, Pilar.

Mercè

La bellesa del jardí contrasta amb un fet repulsiu i fastigós que, malgrat la teva destressa i delicadesa en descriure'l , no deixa de ser terrible.
No entenc com no l'havia comentat abans perquè recordo haver-lo llegit.
Ja saps que no me'n perdo ni un dels teus.
Com sempre un GRAN PLAER llegir-te.
Una càlida abraçada , estimada Pilar !

enhorabona, brins!
No m’estranya gens que aquest relat resultés declarat guanyador del corresponent Minirepte.
Quan he entrat al teu espai avui, ja anava a obrir el darrer publicat, però en veure la nota al peu d’aquest títol, no he volgut evitar la temptació... i sincerament, la lectura ha estat molt grata i ha confirmat plenament la meva pressumpció de qualitat.

Has aconseguit abordar amb delicadesa uns fets que, per la crueltat que comporten, podrien haver amarat de violència l’escena descrita.
En canvi, tu has aconseguit mantenir l’equilibri narratiu en tot moment, malgrat no amagar ni el terror que impliquen ni la denúncia que se’n deriva.

En certa manera, he trobat punts de coincidència amb algunes frases d’un relat meu que potser no has llegit, titulat Gotes d’aigua dolça, com aquestes:
“La por cada dia es fa més fonda, transformant-se en una presència quotidiana ... més aviat és una companya que mina l’esperança. ... Apareix, apoderant-se del seu cap i glaçant-li el cor, quan pensa que el món en què viu no té salvació. Repassa la història i dedueix que mai aprendrem la lliçó. Actualitza la llista de delictes, violències i guerres, injustícies i terrorisme de tota mena, malalties físiques i mentals on inclou l’individualisme exacerbat i la manca d’empatia ... i les entranyes se li encongeixen ...”
No és la primera vegada, però, que coincidim escrivint sobre determinades sensacions, oi benvolguda?
M’agrada molt comprovar que la sintonia continua... ;-)

fins aviat, Pilar!

T’envio una abraçada esperant que t’arribi ben sintonitzada, si?
Unaquimera

És el que destil·la aquest relat, una delicadesa pertorbadora. Hi ha infinites maneres d’explicar un fet tan cru com el que expliques. El fet no és nou malauradament. El que és absolutament personal i intransferible és la manera com el mostres, com ens transportes al jardí, com les narius s’embriaguen amb la fragància de les roses i com, sobtadament, els pulmons respiren el ventijol de la desemparança. Personal és la manera de dir-nos que la vida és llum i ombres, que hi ha bellesa i dolor, que no podem escapar-nos de la consciència. Un relat magnífic, brins!

De sobte, però, el cel s’enfosquí, i s’escampà arreu un aspre ventijol de desemparança.

No ens cansarem de denunciar-ho.
Avant!

supera la meva comprensió que algú
pugui sentir aquest instint,
envers una criatura,
una criatura estimada i
violada en el seu punt mes feble,
des de dins,
d’allà on no pots suposar que hi visquin els monstres¡
Un relat, molt ben escrit brins una lliçó en tots els sentits

El jardí és una imatge poètica molt apropiada per a la infantesa, per a la seva esplendor, per a l'embriaguesa dels sentits que ens atabala i ens fa perdre en aquella disbauxa feliç i incontaminada.
Quan l'ull adult penetra en el jardí el pobla de els ombres que el temps diposita irremeiable. és ineviatble, és símbol de la amduresa i romandre en el jardí per sempre seria antinatural.
Una cosa molt diferent e´s l'atropellament de la innocència per un altre adult, per la violentació del procésnatural del temps.
has descrti amb un tret segur i alhora entendridor la naturalesa del jardí, i, amb singular destresa, la seva fallida sobtada en la ment de l'infant agredit.
Una abraçada i els millors desitjos per al nou any!
franz

Una història breu però plena de tant! Tot jardí té brins de vida i olor penetrant. Recordo la gran palmera de Can Verdaguer, el seu jardí ara en obres i els molts jardins i hortets que el barri de Porta deuria tenir. Queda't amb el record dels jardins, dels brins que naixien i ara ens atrauen, llegint. Una forta abraçada i felicitats!

Aleix

malauradament una història massa propera a la realitat, a més aquestes ombres deixen petjada fonda i fan molt mal...
ho has plasmat com sempre de forma magistral, dins un ambient paradisíac que s'anava enfosquint...

una abraçada

joan

pd.- ah, celebro que hagis trobat els anells !! a vegades els núvols s'escampen també