ombres de vímet

En el dol
d'aquesta mirada,
què s'hi amaga?

En la por,
la indiferència
que t'ho capgira tot...

On(t) és
l'alta abraçada
que renunciava
de l'horror?

Que en aquesta
vida estranya
s'està apagant un foc

Què t'amoïna
princeseta...
què et fa transformar el món...

PEr tu les ombres
són de vímet...
i la vida és d'un color
on no s'hi amaga
cap misteri
que et faci riure
amb tremolor

Ni llegendres
ni encanteris
que se t'ha adormit el cor?

Com una pedra
bats les ales...
com defugint d'algun dolor...

Revifa del dol
la mirada esquirolada

I si fuges, com el vímet,
d'aquest món on no hi ha sol
vine a l'aigua,
que amb les fades,
no et sentiràs tan sol.