Ombra

Un relat de: Yurral Salocín

Tot el sant dia amagant-me, ara contra una paret, ara al fons d'un contrallum. Des que em vaig separar, ara fa quinze anys, de l'objecte al qual pertanyia, una cadira, que vago fugint de les mirades de tothom i procurant reincorporar-me a l'objecte al qual, de forma natural hi sóc (hi seria) indissoluble . Sols faltaria que em trobessin i passés també a formar part de l'exposició d'un museu. Ja ho veig en titulars «passin, vegin la cadira sense ombra i, ara també: l'ombra sense cadira», com si fos un monstre de fira. Maleït sigui el dia que em vaig separar. Únicament va ser un segon, res, el moment d'anar a veure un raig de lluna a través de la finestra i quan vaig tornar la cadira ja no hi era.
Vaig trigar gairebé vuit anys en trobar-la. Mentre, i també ara, m'he anat amagant entre d'altres ombres de forma que no resultés sospitós. Una ombra sola, de seguida desperta curiositat, però que una cadira tingui mes d'una ombra, encara que una d'elles no sigui pròpia, passa totalment desapercebuda. També m'he amagat en d'altres llocs, sempre allà on n'hi ha ple d'ombres diverses i amuntegades, és a dir, no una agulla en un paller, sinó una fulla en una selva. Durant vuit anys vaig anar vagant i preguntant-me que se n'havia fet de l'objecte al qual pertanyia? On seria? Fins que un dia de forma casual me'n vaig assabentar de que al Museu de la Ciència i La Tècnica de Catalunya hi havia exposada de forma permanent l'únic objecte a la terra carent d'ombra, és a dir, la meva cadira.
Hi vaig anar amb la intenció de tornar-m'hi a enganxar de nou per a no separar-me mai més, però, ha sigut impossible. Una cortina de llum que em destruiria si em toqués l'envolta de forma continuada. Nit i dia. A més, hi ha ple de làsers, invisibles per l'ull humà, però no pel meu, que em farien miques sols de voler ni acostar-m'hi. Des d'aleshores, que estic donant voltes pel museu, procurant que ningú m'identifiqui, com sempre, incorporant-me de forma artificial al les ombres d'altres objectes. Fins ara ningú se n'ha adonat que de vegades algun tamboret del bar del museu té ombra de cadira de braços, però és que la gent al bar està molt atabalada i no es fixen en el terra, sinó demanarien que el freguessin més sovint. He pogut parlar, a distància, amb la meva cadira. Ara sé, que en el moment que vaig anar a la finestra, s'estava portant a terme un canvi de domicili, i que en el decurs del poc temps que vaig estar separada, va ser el suficient per que un empleat del trasllat la carregués a la furgoneta i fins ara! També sé que no va ser immediat anar a parar al museu. Va estar temps fent les funcions de cadira en una casa, fins que un dia, i de forma totalment casual van veure que l'objecte no desprenia ombra, per més llums que li posessin. Es clar que d'aquí a un laboratori, per comprovar quines propietats estranyes conferien a aquell objecte la facultat de no tenir ombra. Es va dir de tot, fins i tot que era part del mobiliari d'una nau extraterrestre. Ha! una cadira rònica en una nau estel·lar. N'hi ha que diu qualsevol cosa per tal de no tenir la boca tancada. Bé, un cop es va provar tot el provable, la varen destinar al museu com a objecte emblemàtic i li van posar totes les mides de seguretat disponibles. Té més vigilància que un Van Gogh.

***

09:30PM
-Què? Lluís. Se t'han enganxat els llençols? Arribes cinc minuts tard.
-Ho sento, ja saps que després em relaxo, però el dia del cop em costa molt dormir. I més si m'obligues a dormir de dia.
-Si, clar! Tu dorm de nit i donarem el cop de dia, amb el museu ple. No et fot! Si et faig dormir de dia, és per que estiguis despert ara, durant la nit, que és quan et necessito!
-D'acord, ja t'he demanat perdó. Que més vols? Que vagi de genolls a Montserrat?
-Repassem el pla. 01:00AM vas em moto davant del museu i ...
-... i simulo un accident per tal de cridar l'atenció dels guardes i fer soroll.
- Jo aprofitaré per trencar el sòl des de sota i poder entrar al planetàrium. Seguit, i quan doni el senyal amb la ràdio vindrà la Maria conduint una ambulància i et recollirà. Tot això seran les ...
-...01:30AM. Donarem la volta i amagarem l'ambulància. Quan donis el senyal per ràdio voldrà dir que ja hauràs afegit un programa informàtic a la xarxa interna que anul·larà les alarmes per infraroig i els detectors de soroll.
-Quedaran els làsers i els sensors de pes. 01:45AM. M'aniré penjant pel sostre fins arribar a la vertical d'on és la cadira sense ombra i vosaltres ...
-...estarem esperant-te amb l'ambulància, que rebrà la cadira i un cotxe esportiu, amb matrícula falsa, que farà d'esquer a la policia... Mentre, tu i la Maria, us endureu l'ambulància de forma discreta.
-Quan sigui l'hora i tingui la cadira, es dispararà l'alarma de manca de pes. En aquest moment jo apretaré a córrer pel dret. Tingueu-me la porta de la furgoneta oberta i no desperteu sospites.

***
01:45AM
En Jaume, vestit de negre amb un mallot de vellut negre antireflexos i atèrmic, es desplaçava com una aranya clavant piquetes al sostre del museu. Mica en mica. Sense fer soroll. Malgrat que informàticament havien desconnectat els sensors de so, el costum de no fer-ne era ineludible. Quan va arribar prop de la cadira, un cercle de llum l'envoltava com si fos un mur. Va treure un esprai i va polvoritzar dins del cercle. Aleshores, una multitud de làsers, que fins llavors semblaven no existir, es varen fer visibles. En Jaume va somriure. Sabia que si fregava qualsevol d'ells sonaria l'alarma. N'hi havia ple. S'ho va estudiar un segons i va veure per on entrar.
Va clavar més piquetes per tal d'assegurar la precisió dels seus moviments, i en una pirueta gimnàstica es va situar a l'interior del cercle de llum sense haver-ne tocat cap ni un. Va tornar a repetir la dosis d'aerosol i els làsers varen tornar a brillar amb tota la intensitat. Potser no era ja de menester, però li agradava veure'ls.
Ara sols quedava agafar la cadira i sortir corrent. Sabia que sols tocar-la sonaria l'alarma. Aleshores sortiria amb la cadira a les mans deixant abandonat tot el material usat, les piquetes, la corda, l'aerosol i un guant, negre amb una inicial daurada, la "J". Era la seva signatura.
Per l'interfon que el comunicava per ràdio amb el Lluís i la Maria es va sentir la veu de «Preparats». Va despenjar-se al costat de la cadira i l'alarma de pes es va disparar. Tot seguit va agafar la cadira i va atravessar els làsers d'un salt. Seguit va deixar la cadira a terra i al seu lloc hi va dipositar el seu guant, amb la "J" daurada.

***

En els breus segons que la meva cadira va estar a terra i fora de l'àmbit dels làsers, vaig aprofitar per retrobar-me ja per sempre amb el meu objecte. Tant temps esperant, un a cada cantó de la llum i ara per fi ens faríem indissolubles per l'eternitat.
Seguit i sense mirar, aquell home vestit de negre, em va agafar i a la cuita corrent em va dipositar dins d'una ambulància. Mentre un cotxe esportiu vermell i amb les llums apagades passava fent xisclar els pneumàtics per davant dels vigilants que ara, amb gossos, arribaven.

***
-Escolta, tu!! quin cony de cadira has agafat? -va preguntar la Maria- Aquesta té ombra.
-Que dius? Porta un lot -digué ordenant en Jaume
-Ja t'ho deia jo que això de la cadira estava fet mitjançant un joc de llums -va dir la Maria després de comprovar que feia ombra, com qualsevol objecte normal.
-Que no! que jo ja la hi havia tingut al davant i no en tenia. T'ho juro.-va dir en Jaume mentre amb el lot il·luminava la cadira i aquesta projectava la seva orgullosa ombra contra les blanques parets del furgó.
-I de segur que era aquesta?
-Sí, cony sí! Diria que sí. Jo que sé! ara ja em fas dubtar.

***
Un cop la cadira va tenir ombra, va passar a ser tan sols una cadira vella, de braços i sense cap mena de valor. La varen deixar en un contenidor destinat a la recollida de mobles vells, d'aquests que posa l'Ajuntament el primer dilluns de cada mes. Destinació: la incineradora del Besòs. En el contenidor hi havia la llegenda «No llencis els mobles vells als contenidors d'escombreries. Barcelona, posa't guapa».
L'endemà, quan els primers raigs de sol il·luminaren aquell contenidor ple de trastos vells, si un si fixava prou podia comprovar com una vella taula, menjada pels corcs i rossegada per l'ús a més de projectar la seva pròpia ombra, també hi amagava l'ombra fugitiva d'un ruc que un cop va pertànyer a un gitano, ara fa molts anys.

Comentaris

  • Saber triar[Ofensiu]
    Lebasi | 20-05-2005

    Després de tant de temps esperant poder retrobar-se amb l'objecte al qual pertanyía (o potser era a l'inrevés, l'objecte pertanyia a l'ombra) , l'ombra veu com aquesta situació tan anhelada serveix per a la destrucció d'ambdues.
    Per separat haurien pugut tenir una llarga vida. El que les feia especials era precissament l'existència de l'una sense l'altra.
    Potser si l'ombra hagués pensat en les conseqüències hauria preferit continuar vagant, refugiant-se en altres objectes. Fins i tot s'hauria pogut tornar aventurera i podria viure experiències excitants. També hi hauria la possibilitat que l'ombra acabés en un contenidor juntament amb un objecte amb el qual no hi tenia cap vincle ( com l'ombra del ruc) .En aquest cas li quedaria la satisfacció que el "seu" objecte seria admirat gràcies a la seva NO existència. O potser tindria certa "enveja". Esten davant d'una ombra egoïsta?
    Tant pert tant, penso que hauria estat millor que anés per lliure. ( és el que hauria fet jo en el seu cas).
    Això ens demostra que complicat és sovint pendre decisions, no se sap el que és millor.
    La importàcnia de saber triar .
    Ah!! Per cert , l'opinió de la cadira no compta? Algú sap si ella volia recuperar la seva ombra? Potser li agradava ser diferent, especial i admirada.

  • Esperant el pròxim[Ofensiu]
    qwark | 17-05-2005

    Hola Yurral,

    Com a principal fan teu, he estat el primer en llegir aquest relat. He de dir que tenia les expectatives potser massa altes (després de llegir Celibat...). Intentaré valorar-te aquest sense tenir en compte les referències dels últims dos.


    M'agrada el concepte del destí, de l'espera de vuit anys, furtiva de l'ombra mentre la cadira viu entre les més altes atencions. M'agrada la idea de que, segons una cadira estigui a un museu o a un contenidor és un desperdici o una obra d'art. Diu molt de l'art contemporani, i fins i tot de les persones. M'agrada com has planejat tot el cop (t'has inspirat potser en MI? o sóc jo, que sóc incapaç d'imaginar un robatori sense pensar-hi?), tot i que en el moment que apareix un lladre ja s'endevina què és el que van a robar i què és el que passarà amb l'ombra (era un destí tan ineludible!). M'agrada una lladre que es digui Maria. Dues petites coses: Jo en comptes de 9:30PM hagués ficat 9:35 PM (per qüestions purament simètriques). I quan un objecte sense ombra té alguna modificació (imagina't que la cadira perd una pota o el burro mor) que passa amb la seva ombra?

    PD: Gràcies per posar-me als preferits, jo vaig entendre que era un lloc per homenatjar autors molt millors que tu (aquells que només pots admirar, mentre se't cau la baba llegint-los), i no al revés!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: