Omaha II

Durant els tres anys que van seguir al dia que la vaig conèixer , l'Omaha i jo esdevindríem amigues inseparables, com dues germanes. Vaig arribar a creure que la meva afició pel desembarcament de Normandia només responia a un senyal per a reconèixer a qui havia de ser la meva gran amiga i companya, l'Omaha. Compartíem les mateixes inquietuds i les nostres ments semblaven estar connectades. Va ser llavors, després d'aquests anys de complicitat i companyonia, quan ella i la seva família van regressar al seu país, i encara en la distància les nostres ments romanien unides.

Cartes interminables, plenes de retalls i fotografies, eren el nostre llaç. En elles ens seguíem explicant les nostres victòries i derrotes en l'amor, els objectius assolits, les metes proposades, les ferides i els fronts oberts en les relacions amb els altres, els nostres pactes i rendicions amb alguns, la nostra guerra declarada a uns altres… Fins que fa uns mesos, l'Omaha em va anunciar que tornava a Europa, a un lloc que m'encantaria i que havia de visitar amb ella: Normandia.

Pacientment va esperar les tres hores de retard del meu avió, a l'aeroport de París. Ens varem fondre en una abraçada emocionada, i sense perdre més temps ens adreçàrem cap a l'aparcament on ens esperava el cotxe llogat que ens havia de dur fins la nostra destinació. L'Omaha ho tenia tot més que organitzat, el cotxe, les reserves d'hotel, les visites, res no se li escapava. Un cop dins del cotxe vaig sentir que aquell viatge seria decisiu per a nosaltres i em sentia com en un conte, com si fóssim les protagonistes d'una pel·lícula al més pur estil de Telma i Louise. L'Omaha conduïa, i jo, sobre un vell mapa on anys enrere havia marcat els principals pobles i els punts claus del desembarcament aliat, destacava les coses que no ens podíem perdre, mentre li explicava les velles anècdotes que vaig aprendre, els passatges de la història que la meva ment va retenir, visiblement emocionada revivint aquells capítols que una vegada vaig pensar que no interessarien a ningú a part de mi.
Però l'Omaha m'escoltava, i no només això, si no que em preguntava per a saber més, mentre em felicitava pel meu ampli coneixement en la matèria. Mai abans m'havia sentit tan orgullosa, m'envaïa el pensament que estava duent a la pràctica una mica que inexplicablement sempre vaig desitjar fer i que per fi havia realitzat gràcies a ella. Em sentia compresa com mai, sense haver d'avergonyir-me per una afició a la qual a poc a poc m'havia vist obligada a renunciar.

Vesprejava quan vam arribar als primers pobles de la costa normanda, difuminats sota l'espessa boira i una fina pluja. Pobles tranquils, travessats per estretes carreteres entre prats verds i arbres que dibuixaven el paisatge. Tots els noms em resultaven coneguts i la sang fluïa alterada recorrent el meu cos. L'Omaha notava la meva emoció i somreia satisfeta, conscient que m'havia proporcionat el millor dels regals mentre els meus ulls deixaven anar llàgrimes inexplicables, que ràpidament recollia amb la meva mà nerviosa.
-Segueix per aquí, aquest camí duu fins la platja,…- vaig indicar convençuda.
L'Omaha continuava en silenci, seguint les meves indicacions i escoltant els detalls dels meus records.
-Sembla que hagis estat aquí abans- em va dir sense sorprendre's
-Ja t'ho vaig dir una vegada…en una altra vida.
Les cames em tremolaven quan vam albirar la platja d'Omaha, i dubtava de si el meu cor aguantaria l'emoció de trepitjar la sorra i tocar l'aigua. La platja estava buida, coronada per un monument on abans va estar el mur atlàntic alemany, i la marea estava pujant.
-Pren-te el teu temps, Jana- em va dir l'Omaha mentre la seva mà indicava la platja.

Vaig deixar caure el meu cos fins que els meus genolls es van enfonsar a terra, i les meves mans van començar a esgarrapar la sorra, trencant en un plor desconsolat mentre les gotes de pluja es barrejaven amb les llàgrimes que recorrien la meva cara. Va ser llavors quan vaig tenir la certesa que la meva ànima va estar abans allí, i que el cos que va albergar aquesta anterior existència havia mort en aquest lloc. Vaig sentir una enorme pena per qui vaig ser llavors, un jove que amb poc més de vint anys es va embarcar en una guerra que li va robar la vida.

A la nit, era impossible agafar la son. Vaig desistir en la meva obstinació de dormir ja que pel meu cap circulaven pensaments que devia escriure. En el quadern de viatge que havia dut amb mi vaig començar a plasmar totes les idees que bolcava la meva ment… "Si alguna vegada vaig sentir nostàlgia per haver estat enterrat lluny de la meva pàtria, de la meva família, dels meus amics, ara la pau m'ha envaït per a sempre. Vint-i-dos anys,… és poc per a una vida. No he realitzat tots els meus somnis, tots aquells mars i països llunyans que havia de descobrir. He deixat endarrere tantes lectures inacabades i músiques interrompudes…però he conegut la fraternitat amb els meus camarades soldats: inoblidable. He viscut moments estranys i difícils: indescriptibles...He vorejat el infern de la guerra, la barbàrie dels combats, l'aberració del conflicte durant dies, fins l'explosió final on la nit ha succeït a les flames. M'han matat, segat per un terrible obús que res no podia detenir. Ara la calma ha tornat, veig de nou, penso, somric i tararejo, però cap ésser viu em percep. No obstant això, ara, mentre la nit ha caigut sobre Omaha Beach faig la promesa, cara a totes aquestes estrelles que centellegen en el cel, de pregar cada dia per la pau".

El matí següent va clarejar sota un sol radiant. Semblava que el sol i la terra es somreien. D'igual manera que l'Omaha em somreia en el bar de l'hotel, on m'esperava des de feia estona.
- Et va costar molt dormir-te ahir, no és així?-va dir mentre m'apropava les torrades i el cafè.
- No vaig aconseguir dormir-me fins que vaig acabar d'escriure uns quants pensaments que d'alguna manera eren meus sense jo saber-ho- li vaig contestar segura que m'entendria.
- Ho sé,…em va passar fa temps, quan vaig saber qui havia estat abans- la pell se'm va eriçar mentre ella continuava parlant amb la naturalitat de sempre- Això ens passa per estar en una existència port. Estic segura que aquesta és la nostra última existència terrestre; som ànimes velles, amiga meva, i jo de vegades em sento… tan cansada! Gaudiràs d'una llarga última existència, que compensarà el teu anterior sofriment, i et creuaràs amb cents de velles ànimes a les quals reconeixeràs de seguida…Som ànimes velles, amiga meva…Jo també vaig escriure ahir unes línies - va dir apropant-me el seu vell diari.
"Quants anys han estat necessaris per a crear la teva mà? Aquests cercles i articulacions dels dits mostren quants milions d'anys ha viscut l'home. Elles mostren la història de la humanitat, la història del desenvolupament humà, l'estat pel qual ha passat tota la humanitat. Si et digués que dit humà explica tota la història del ser humà, diries que això no és possible, que és una fantasia. Sí, per a qui no entén les lleis de la Naturalesa, així és. Com els anells del tronc d'un arbre, on tot està escrit, mira els teus dits i viatja per les seves sendes. El teu viatge no ha fet més que començar…"
En la seva expressió tranquil·la vaig trobar el meu repòs i vaig entendre més del que mai hagués imaginat.