Olor a cervesa

Un relat de:

L'agulla curta del rellotge acomplia tres quartes parts del seu recorregut diari. Eren les nou tocades d'un dissabte fred i serè, i la clientela habitual ja començava a accedir al local, tot retirant-se les jaquetes i prenent seient. Es rebufaven les mans entumides, mentre agraïen la calor retrobada i una mica de companyia.

Es deixaven veure rostres de tots colors i formes, banyats d'innumerables estats d'ànim i adornats amb inacabables mentalitats. Tots s'avenien, tanmateix, i s'afegien sense recel al murmuri de converses que circulaven i s'entrecreuaven de taula en taula.

Jo seia així enmig de les rialles i les copes, bescanviant quatre paraules intranscendents amb el cambrer que debutava aquella nit, i que per nou encara no coneixia. Al meu costat bevia un home vell, amb un desert al cap que anava conquerint terreny incessantment. Els ulls cansats, i a la mà, inseparable, una copa de ginebra i tònica, que s'exhauria fervorosament a través de la seva gola. En un moment donat, sense parar de fer l'amor amb l'alcohol, el vell deixava caure algun comentari a la nostra conversa, i quan la situació resultava poc forçada m'abordava:

"Fill, que podries interpretar-me una memòria?" pregava, amb una veu ronca i trencada. "No estic segur de com va, però és trista i dolça, i me la sabia sencera quan encara vestia robes de jove"

Jo no era capaç de refusar un oferiment així, i em llençava sol·lícitament cap a l'escenari i el piano, un Yamaha vell però elegant, experimentat i gentil. Aprofitant alguns acords coneguts i alguns arranjaments improvisats, interpretava la memòria requerida, mentre m'ajudava amb la veu bo i cantant una història inconcreta:

La la la, de de da... La la, de de da da dum...


I així ocupava les nits, de cançó en cançó i de conversa en conversa. Tant si m'ho demanaven com si no, i amb la vènia de l'amo del bar, jo accedia a l'escenari regularment, davant les atentes orelles d'aquell públic familiar. I en acabat i abans de començar sempre em dissolia entre elles, bromejant amb els coneguts i convertint en coneguts als desconeguts.

Aquella nit, per exemple, feta l'actuació vaig seure amb en John, un bon amic amb qui narrar batalletes quan ningú més no volia escoltar-les. Com a particular recompensa per a la meva música, ell em finançava les copes fins que considerava que ja tornàvem a estar en paus. Era prest a l'hora d'explicar acudits o fer broma, sempre proveït de paraules jovials que se t'enduien els maldecaps d'una revolada. A més, també era resolt quan t'emportaves la cigarreta a la boca, i en un instant ell, mentre encara temptejaves la butxaca a la recerca de l'encenedor, ja tenia el seu foc encenent-te el tabac.

La seva corrent alegria no obstant, aquella nit es va lamentar:

"Bill, crec que això m'està matant", deixà anar, al temps que el seu somriure se li esmunyia de la cara, i s'escapava per l'aire del bar, enterbolit pel fum, i anava potser a engrandir els posats cofois de la resta de clientela.

"Bé", continuava, "estic segur que podria ser una estrella de cinema, si pogués fotre el camp d'aquest lloc"
Ell sovint presumia de la seva elegància sobre l'escenari, quan no era més que un nen i sempre resultava escollit com a protagonista per a les obres de teatre de l'escola. Però no s'ho havia pres mai seriosament, com per dedicar-s'hi, i ara se'n planyia.

Prop nostre teníem en Paul, un escriptor bohemi i de vida irregular, que mai no s'havia assentat prou en el món com per trobar una dona. Aleshores enraonava amb en Davy, que al seu torn seguia des de feia anys a la marina, i hi estava tan acomodat que probablement hi continuaria per sempre. Els dos discutien aferrissadament, malgrat que amistosa, sobre algun assumpte que no vaig arribar a copsar.
El que sí vaig copsar, però, fou la conversa de la cambrera amb els homes de negocis, els quals havien deixat les americanes a l'armari per una estona, per bé que tothom continuava notant a què es dedicaven. Ella, com qui parla del temps, dissertava sobre política des de fermes i curioses posicions, que també resultaven del tot contradictòries. Mentre xerrava, els homes de negocis se la miraven estupefactes davant tot el que afirmava; moltes vegades, preferint no sentir-la, es concentraven dissimuladament en la seva esvelta figura, els llavis melosos i el bust prominent.

I així s'anava escolant la vetllada, lentament i afable. A mesura que aquesta avançava, l'alcohol desinhibia les paraules i accentuava les passions, i per unes hores tots els presents ens sentíem més units, bevíem junts i ens abraçàvem a vegades. Allí, arraulits rera aquella necessitada companyia, descuidàvem les penes i foragitàvem per una estona a la solitud, a la qual convertíem en una espècie de beguda que compartíem entre tots, i que mica en mica anàvem esgotant, fins que la oblidàvem, i no la tornàvem a retrobar fins a l'acabament de la nit. Era doncs un fals, breu benestar, però sempre donava millors resultats que beure en solitari.


Més tard se m'acostà un integrant de la gentada present aquella nit, una gentada certament considerable, per ser dissabte. I amb una afectuosa mirada i un posat deferent, em va demanar:

"Canta'ns una cançó, que tu ets l'home del piano. Canta'ns una altra cançó aquesta nit. Estem tots d'humor per una melodia, i les teves sempre ens fan sentir de meravella"

Aleshores era quan l'amo del local, no pas lluny del meu seient, somreia generosament, conscient de que tota aquella gent era allí bàsicament per escoltar-me tocar i cantar. Eren allí per això, i per oblidar-se de la vida durant una estona.

Com que jo estava sempre disposat a congeniar amb la música, i com que aquell cop no era cap excepció i encara em trobava en condicions, vaig aixecar-me i caminar de nou fins al piano, que ja em començava a trobar a faltar tant com jo a ell.

I cantava: Oh, la la la, de de da... La la, de de da da dum...

I el piano, sonava com el carnaval, i el micròfon feia ja olor a cervesa. I continuava cantant intensament fins que acabava extasiat i amb l'ànima pel terra, però amb l'ànim als núvols.
Retornava llavors a la barra, preparat per omplir la gerra un cop més. Així fet, bevia i bevia, i algun company proper em mirava curiosament, mentre em posava un tros de pa a la gerra i, ja amnèsic d'embriaguesa, sense reconèixer-me, em preguntava:

"Perdona, què hi fas aquí?"

Amb la qual cosa jo, ja que ho havien oblidat, em llevava per enèsima vegada i em dirigia fins al fons de la sala. I cantava:

Oh, la la la, de de da... La la, de de da da dum...



Comentaris

  • Taller d'escriptura (3)[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 25-04-2007

    Un relat que m'ha agradat pel seu estil, vocabulari, i sobretot per l'habilitat de posar el lector a la pell del protagonista, en aquest ambient de bar... i pels sentiments de certa malenconia, tristesa i alegria, senzillesa, amnesia, etc. que regalima de les teves paraules, molt ben escollides i encadenades. El titol tambe m'agrada. (no t'havia llegit mai, diria, quina sorpresa!) A continuacio et deixo algunes suggerencies pel que fa al text:

    "Eren les nou tocades d'un dissabte fred i serè, i la clientela habitual ja començava a accedir al local" : potser podries treure aquesta coma.

    "bescanviant quatre paraules intranscendents amb el cambrer que debutava aquella nit, i que per nou encara no coneixia." : jo trauria la coma que has posat i n'afegiria "i que, per nou, encara no coneixia"

    "Els ulls cansats, i a la mà, inseparable" : aqui tambe trauria la primera coma

    "Jo no era capaç de refusar un oferiment així, i em llençava sol·lícitament cap a l'escenari" : jo trauria aquesta coma

    "La seva corrent alegria no obstant, aquella nit es va lamentar" : afegiria una coma rere "alegria"

    "al temps que el seu somriure se li esmunyia de la cara, i s'escapava per l'aire del bar" : i aqui trauria la coma

    "lentament i afable" : trobo que en aquests casos queda millor "lenta i afablement"

    "a la qual convertíem en una espècie de beguda que compartíem entre tots, i que mica en mica anàvem esgotant, fins que la oblidàvem, i no la tornàvem a retrobar fins a l'acabament de la nit": aqui trauria les comes de davant les "i"

    "una gentada certament considerable, per ser dissabte" : aqui tambe trauria la coma






  • Taller d'escriptura. Ronda 3 (Grup 1)[Ofensiu]
    gypsy | 24-04-2007

    Hola grumet, et faig el comentari de taller.

    = A nivell formal=

    - "prenent seient" em sona una mica a traducció del castellà, no sé si és correcte, però em sona un pèl rar.
    - La frase "...mentre agraïen la calor retrobada i una mica de companyia" tot i ser absolutament correcte, el verb retrobar l'associo més amb persones i retrobar la calor ho trobo forçat.
    - posaria innombrables en comptes de innumerables.
    - en comptes de "adornats amb inacabables mentalitats" m'agrada més "guarnits amb diverses mentalitats".
    - referit al cambrer nou, on poses "i que per nou encara no coneixia", potser amb alguna altre construcció milloraria el paràgraf.
    - "...Al meu costat bevia un home vell, amb un desert al cap que anava conquerint terreny incessantment. Els ulls cansats, i a la mà, inseparable, una copa de ginebra i tònica, que s'exhauria fervorosament a través de la seva gola. En un moment donat, sense parar de fer l'amor amb l'alcohol, el vell deixava caure algun comentari a la nostra conversa, i quan la situació resultava poc forçada m'abordava:", aquest paràgraf el trobo com precipitat, expliques moltes coses i sembla que hi manqui alguna pausa o que l'explicació pogués fluir més lentament. L'expressió fer l'amor amb l'alcohol, no m'agrada, suposo perquè com a metàfora tampoc m'ho imagino.
    -El que ve al darrera: "Jo no era capaç de refusar un oferiment així, i em llençava sol·lícitament cap a l'escenari i el piano, un Yamaha vell però elegant, experimentat i gentil. Aprofitant alguns acords coneguts i alguns arranjaments improvisats, interpretava la memòria requerida, mentre m'ajudava amb la veu bo i cantant una història inconcreta:
    La la la, de de da... La la, de de da da dum...", ho trobo magnífic, aquest to m'agrada molt, és proper, tendre i transmet moltíssim.
    -Canviaria "bromejant" per "fent broma" i "en acabat" per "en acabar"
    - La descripció del seu amic John la trobo molt encertada, et fas la idea fàcilment del tipus de perfil de persona que és. Molt bo, aquest paràgraf del amic jovial.
    - trauria: "La seva corrent alegria no obstant, aquella nit es va lamentar", crec que és una frase forçada i que no cal, si es treu no perdem informació. (A mi m'agrada retallar molt)
    - Ben descrita la part on els homes de negocis resten estupefactes per les opinions de la noia i es dediquen a mirar-li la figura i els pits (masclisme, com "a la vida mima"), m'agrada que un home posi aquestes situacions perquè admet públicament que aquestes situacions masclistes succeeixen, i formen part del territori urbà i rural d'arreu del món.
    - La reflexió sobre el parèntesi de la solitud individual, compartida per l'excés d'alcohol, com un petit autoengany l'he trobat molt ben expressat, genial.
    -Trauria: "que ja em començava a trobar a faltar tant com jo a ell.", referit al piano perquè sembla frívol en el contexte anterior, parlant de la solitud, etc. El piano no enyora a ningú, el pianista, sí.

    = A nivell de contingut=

    Expliques la història d'un pianista i situes l'escenari en una nit qualsevol de les que ell viu cada dia.
    Construeixes un personatge proper i entranyable, amb virtuts i defectes, algú creïble, que en literatura, costa dotar de credibilitat a les criatures que es mouen dins el paper. És un relat intimista, el protagonista ens parla del seu amic, de les il·lusions diverses de cada un d'ells, en definitiva, dels seus petits universos i ho fa allunyant-se i mirant amb perspectiva, observant la realitat que l'envolta.
    Transmets també l'amor que sent per la música, pel seu piano, per les melodies, per complaure al qui escolta, una vocació total de músic. Anar bevent, xerrar, tornar a tocar, pensar en la solitud; abarques molts temes conjuminats, ben mesclats sense que hi hagi cap estirabot estructural en el text. Això, no és fàcil. El final, és com un cercle, torna a tocar i el lector pot imaginar que l'endemà i l'altre segurament seran semblants a com el músic ha viscut la nit relatada.

    = Conclusió=

    Canviant alguna cosa a nivell de forma, alguna expressió, etc, trobo que és un relat que enganxa i aporta pensament i reflexió al qui llegeix. No és gens frívol. El títol el trobo fantàstic i molt adient amb el tema desenvolupat.

    Espero haver estat útil en alguna mesura.

    petons!
    gypsy




  • Sing us a song, you're the piano man...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 04-12-2006

    He entrat a aquest relat portada de la mà del títol (per cert, crec que molt encertat) i per la introducció. És una cançó que també m'ha agradat moltíssim d'ençà que la conec. Bellíssima cançó i bellíssim relat. Has creat una atmosfera excel·lent per il·lustrar una la nostàlgia, la tristesa i la soledat de la cançó.

    L'he anat escoltant mentre la llegia, i era talment com anar veient com una pel·lícula: el so, la melodia, la música, tot plegat es veu complementat per les lletres que li has posat. M'ha agradat molt veure frases de la cançó pel mig del relat.

    La meva enhorabona per posar fotografies a una cançó. M'ha encantat.

    Abraçadotes.

    Salz.

  • Olor i ambient[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-09-2006 | Valoració: 10

    Un relat amb una atmosfera ben particular, creada i recreada fins a resultar palpable. I amb un poder d'evocació que m'ha fet aixecar, en acabar la primera lectura, per posar-me la cançó de l'home al piano, escoltar-la tranquil·lament, i després tornar a llegir el teu relat.

    I, llavors, he pogut gaudir d'algunes imatges molt aconseguides que potser en una primera lectura apressada no destaquen tant: " rostres ... banyats d'innumerables estats d'ànim i adornats amb inacabables mentalitats" és una frase, per exemple, amb la qual m'he delectat, resulta original per la forma i atraient pel que expressa.
    D'altres frases m'han ressonat especialment per dins: "tota aquella gent era allí per escoltar-me tocar i cantar... i per oblidar-se de la vida durant una estona", "continuava cantant intensament fins que acabava extasiat i amb l'ànima pel terra, però amb l'ànim als núvols", potser perquè tenen un poder per a trasmetre sensacions i estats d'ànims molt fort.

    Seria inacabable detallar la llista de reflexos i matisos que he anat descobrint en el teu text, resulta molt més clar resumir-ho en una paraula: enhorabona! En saps, Dani, de crear ambient!

    Una abraçada i un brindis... amb cervesa, si et ve de gust!
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: