Oh! (Una alegoria pirotècnica del Big Bang)

Un relat de: Yurral Salocín

Es va apagar poc a poc. I com cada any aquelles darreres llumetes que s'apagaven significaven el final de les festes de la població de Sant Guim de Castanyeres. Oh! Oh! exclamava la gent mentre es consumien els focs més increïbles mai vistos. Eren les espurnes del petard més gran i fabulós que, any rera any, es guardava com a esclat final i comiat. Després, sols quedava l'espai fosc, el fum i aquella intensa olor a pólvora.
El petard reservat per al final, com era tradició era el més gran, sorollós i colorit de tots els que s'havien usat durant el castell de focs. Tant emblemàtic era, que els pirotècnics havien d'esperar a que el cel estigués net de fums dels anteriors coets i fins i tot s'havia ajornat algun any fins la següent nit per tal de no tenir pluja o una nit ennuvolada. Quan tot era preparat, sempre es feia un silenci sepulcral, gairebé místic. Aleshores entre tres o quatre mestres pirotècnics carregaven la bola, que solia pesar més de 80 quilograms, al dins del canó que l'hauria de llençar enmig de la quieta negror del cel. Aquella bola de pólvora comprimida i tot un altre seguit de materials que farien color en les seves reaccions pujaria en un esclat provocat per dotze saques de morter iguals que les que usen en els morters militars.
Tothom mirava atentament a l'home que duia la torxa que encendria la metxa i també com era de costum o bé de necessitat, un cop les guspires de la metxa s'acostaven al canó, tothom es tapava les orelles. L'encesa de les saques de morter feien un soroll tan gran que fins i tot aquells que se'n oblidaven (cada any n'hi havia algú) sentirien tinitus durant dos o tres dies. Cal pensar que el soroll de la impulsió no era ni comparable amb el de l'esclat inicial de la bola però aquest rarament agafava desprevingut a ningú.
L'encès de la metxa va desaparèixer dins del metall del canó i passats dos o tres segons va sonar l'esclat de la impulsió. Ningú va veure la bola enlairar-se. Difícilment hom podria veure-la. A més de ser negra sortia disparada a una velocitat supersònica. Cada any surt algú que diu que l'ha vist, però mitjançant càmeres instal·lades que filmen la boca del canó s'ha pogut comprovar que el que veu la gent pensant-se que pot ser la bola és tan sols una mena de reverberació a la cua de gasos que s'aixequen en columna uns cents de metres, i la bola, compacta i negra, puja invisible a velocitats molt superiors.
Un temps després d'aquell esclat d'enlairament torna a haver-hi silenci. Aquella estona es fa eterna. La bola ha de pujar cents de metres abans que el mecanisme d'ignició interna li doni vida a aquell cos fosc i fred posat allà, en mig del no res.
Aleshores la fosca comença a deixar de ser-ho. Unes petites guspires centèsimes de segons abans d'un esclat brutal donen l'avís per tornar a tapar-se les orelles. La cremor concentrada enmig impulsa primer en horitzontal l'àrea a de cobertura del petard. L'expansió es tan brutal que la matèria disgregada s'allunya del centre tan ràpidament que sembla que més que guanyar espai hagin passat una diapositiva d'abans i una de després. Aleshores tot s'omple de color blanc, com si hagués començat un nou dia. Seguidament per tota aquella el·lipse comencen a haver noves explosions que en generen d'altres i aquestes successivament ho tornen a fer. Un cop hi ha hagut aquesta expansió inicial, espirals acolorides de vermell cap el centre i de blau cap els extrems comencen a girar sobre sí mateixes i sobre el centre de la seva el·lipse al mateix temps que aquesta es fa més i més gran. Punts de color esclaten en blau mentre que d'altres sembla que es consumeixin en tons que comencen del groc fins arribar al vermell i tot seguit esgotar-se i desaparèixer en un sobtat esclat. En altres punts sembla que hi hagi desaparegut tot rastre de color, és el presagi d'un nou esclat de noves el·lipses a forma de calidoscopi. També es veuen rastres de fums que semblen tenir luminiscència. Tot seguit, de mica en mica comencen a apagar-se les llums del que havia sigut el centre. aquest apagament es va contagiant cap l'exterior fent que tant mateix tot l'espai que s'havia expandit a causa de la calor es vagi contraient en refredar-se. Malgrat tota aquesta sobtada apagada sorprèn encara l'aparició d'una nova espiral tardana i multicolor, alguns n'hi diuen la "revifalla de la mort", és el presagi de que tot s'acaba.
En pocs minuts es varen apagar totes les espurnes que quedaven i sols hi va quedar el record imprès a les retines d'un espectacle magnífic, que, com cada any supera a l'anterior i serà superat pel proper.
Tres trilions d'anys més tard també es va consumir el sol que il·luminava Sant Guim de Castanyeres. Els astres del voltant ja ho havien fet abans i, de fet he dit el nom del poble per a situar-lo com un punt dins l'univers, però en cert en aquell planeta fa bilions d'anys que no hi ha cap mena de vida i en fa milions que n'és una bola incandescent girant al voltant d'una estrella moribunda i vermellosa. Cada vegada, se n'hi veien menys d'estels i galàxies des del punt que havia sigut Sant Guim. I a la fi es va apagar. Es va apagar, poc a poc. I com cada any aquelles darreres llumetes que s'apagaven significaven el final de les festes de la població de …

Comentaris

  • Oh! a www.guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 14-12-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    Tens un nou relat d'arbres EL ROUR DEL GIOL.

    Es llàstima que aqui no sigui possible - també - publicar una imatge, oi ?

    Saps àrab ?

    mora.a@guimera.info

  • La imatge popular[Ofensiu]

    D'alguna manera, m'agrada imaginar-me el Big Bang des de dins, no pot ser de cap altra manera perquè fora de l'univers no hi ha ni espai.
    I no el veig com una explosió, sinó com un refredament, no hi ha cap matèria explotant, és l'espai que es fa gran, i no passa a cap lloc concret, el Big Bang va passar a tots els llocs de l'Univers alhora, Sant Guim inclòs.
    Amb la cantarella: "si les teories comunament admeses, són correctes"
    Per cert, l'origen del teu nom és el mateix que el de les dues estrelles més brillants de la constel·lació de delphinus: Sualocin i Rotanev?

  • Focs d'artifici[Ofensiu]
    qwark | 23-07-2005

    Diuen que fa molts milions d'anys, en un lloc que està molt lluny d'aquí va haver-hi una explosió enorme, de la qual nosaltres en som les cendres. No és estrany que, de tant en tant mirem cap al cel per veure llums que s'encenen i s'apaguen, que pampalluguegen i diem "Oh!". No és estrany que, de tant en tant, recordem la nostra naturalesa pirotècnica. Som focs petits, provinents de focs més grans i el nostre destí és esdevenir cendres. No som immortals, no veurem les últimes llums fonent-se en la foscor. Però de tant en tant, podem alçar la vista al cel i exclamar - sense pensar gaire per què - "Oh!", admirant la bellesa de la pirotècnia universal.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: