Oh, immortals!

Pot ser si que teniu raó, immortals, pot ser si que hem de callar i no fer gaire soroll, ara en val més passar ben desapercebuts.
Tenir una feina és un privilegi i no si val a badar.
Ja no podem alçar el cap i exemplar el pit per contestar, aquesta feina no em toca de fer-la a mi, per tant no m’emprenyis i deixa’m estar.
Oh, immortals, què se n’ha fet d’aquells dies que esperàvem amb deliri que sortís al mercat el cotxe més llampant?
Què se n’ha fet d’aquelles escapades d’un cap de setmana en avió? També recordo que no ens feia cap mandra de fer tres-cents quilòmetres per gaudir d’un restaurant de renom.
Sabeu, immortals? Aquesta tarda m’he perdut intencionadament per uns camins que no volia saber on em duien.
A banda i banda d’un corriol tenia un bosc molt atapeït, tot sovint alguna teranyina se m’enganxava llefiscosa a la cara. El terra era humit, olorós, les petjades s’enfonsaven un dit de fondo i he tingut la sensació que la verdor em convidava a ser-ne també, jo era un element més del bosc, formava colla amb els pins, les alzines, les mates... no era pas un foraster, jo també era bosc.
I em sentia gran, immensament gran, fins on m’arribava la vista.
Les fulles lluïen el raigs del sol, aleshores m’he adonat que m’estaven somrient. Ha calgut sofrir una crisi econòmica, anar curt de cales. Ha calgut sofrir una crisi emocional, sentir-me poc estimat.
Si, ha calgut tot això, per tal de ser ben acollit pels déus de la natura.
Immortals, em sentiu bé? Us adoneu del que podem experimentar? Podem viure el nostre significat sense el paper de cel•lofana que ens embolica, que ens amanyaga, però també ens comprimeix.
Quan t’entra el flaire de romaní pels narius, sense que tu el forcis, suaument, i et penetra a cada una de les cèl•lules del teu cos, de la teva ànima, llavors assoleixes una plenitud, immortals, una plenitud comparable a un èxtasis sexual.
Que gran ets, Déu meu.