Ofuscada

Un relat de: filladelvent

Hores i hores escoltant música. I per què? M'ha de servir de res escoltar i repetir aquella cançó que ens commou i ens descriu? No, és igual. Millor treure-la abans de no posar-me a plorar, fer el cor fort, posar el cd a la caràtula i tornar-li a ma germana.
Perquè no, escoltar aquests acords de guitarra espanyola i aquesta veu vellutada no em servirà de res; només m'entendrirà el cor i, potser, si tinc una mica de sort, em serveixi la lletra per a pensar i la música per a aprendre.
Però ara ja no. Només el tic-tac del rellotge antic, de pèndol, que marca una hora perduda de la nit. Però, i què? No seria el mateix de dia? Podria ser tot igual.
La cançó encara ressona al meu cap. Parla de que, contra la seva voluntat, algú comença a oblidar aquella persona que tant estimava i estima. Ja no recorda com tocava el seu cos, el color dels seus ulls, el seu somriure... però fent un gran esforç encara aconsegueix recordar la seva mirada profunda.
No, la d'ell no n'era, de profunda. Era càlida, t'envoltava i et protegia. Però no profunda. Uns dies més... i estic segura que sí que hauria pogut apreciar la profunditat d'aquells dos pous d'aigua fosca. M'hi hauria endinsat com qui es tira de cap d'un precipici sabent que ho perdrà tot, però encara ferm i amb els braços oberts per rebre algun possible tresor inesperat.

No, no vull tornar-hi a aquella habitació. Tot de portes i finestres obertes, impossibles de tancar, i de llums permanents, i d'estàtues perpètues (esperits que no abandonen mai la sala).
En un lloc així no hi puc viure. I la soledat? I la foscor? Sort que aquests dos són fidels companys que viuen sempre dins meu.
Sort... de tot se'n diu sort.
Porto ja mesos vivint en aquests espais blancs. Sí, tinc la meva habitació, però... i tots els fantasmes que hi han, com els faré fora? Com hi tindré una mica d'intimitat, si no em deixen agafar el llapis sense recordar-me abans que saben tot el que escric?
No, no es pot viure en un santuari de pau, parets blanques i portes obertes, on a les finestres hi han barrots.
I tota la meva vida... també convisc amb ella.
Com si passessin diapositives, en les parets blanques hi veig sovint retrats del que havia sigut la meva vida. Ara ja no en tinc. Tot el present és el record del passat. I no vull pensar si allò era millor o pitjor que això. Era diferent, massa, i m'és impossible d'adaptar-me en qualsevol de les dues vides. O en trobo una tercera o em busco un final ràpid per aquesta història...

Comentaris

  • sentint els gargots de la ploma que en diuen lletres[Ofensiu]
    Gica Casamare | 25-09-2005 | Valoració: 10

    estic rebent una allau de comentaris teus. Eres en la meva llista de pendents, m'hi empenys i vaig directament a la teva ofuscació, ofuscació que apreta la teva ploma.
    Aquella pressió espiritual del passat que t'envolta en forma de presències, aquells records del què va ser però podia haver estat més, això és ser conscient que el present és el futur d'aquell passat, que a vegades enyorem.
    M'grada com escrius, construeixes literatura des de dins, contingut i forma, conjugades per ser llegides.
    Puc copsar-te mentre escrius, o bé copsar el que el teu personatge sent quan escriu, i això m'encanta.

  • Feyerabend | 19-09-2005 | Valoració: 8

    He considerat una pena que ningú hagues valorat aquest magnífic text. Jo, de música, n'escolto molt sovint, si et dic la veritat,sempre que em poso a l'ordinador, i solo estar-mi hores. Comprenc el que dius...viatjant en tren, escoltant el rock del meu mp3 he tingut molts cops el pensament...que es la musica? son sons amb ritme, sense motiu aparent,lletres que pretenen demostrar quelcom... però malgrat aixo,persisteix al teu cap...et porta records, molts cops desagradables..els records de l'estimada perduda, els moments passat que ens impedeixen dormir...actes que no vull repetir...coses que soc incapaç de fer per tals problemes...es un text realment...trist,sentimental... pur.