Ofrena

Fa molt que no vinc, des que et van enterrar. Jo, era a Argentina, recordes? Vaig rebre la teva carta com un sotrac. Et quedaven pocs mesos de vida. Un càncer. El primer pensament va ser venir immediatament. Però, vaig seguir llegint i de seguida vaig intuir que no podria ser.

T’havies enamorat de la noia més bonica del món. Quan la vas conèixer, duia una faldilla amb una llaçada blanca a l’extrem i una melena amb serrell. Et va robar el cor. Ja teníeu data pel casament. La Laia, estava entusiasmada amb els preparatius de la boda. Enamorada de tu fins al desfici.

“ Ja sé que el que et demano és una bogeria, Josep, però és que em moro i la Laia és plena de vida i de projectes... Jo, em vaig apaivagant com una espelma. No la vull abandonar. He parlat amb els pares, i hi estan d’acord. La Laia no sap que existeixes. Mai no li hem parlat de tu. Des que vas marxar, el pare no va superar la baralla que va precipitar el teu pas. Ens va prohibir a la mare i a mi que t’anomenéssim. I com vam anar a viure a Martorell, tothom pensava que era fill únic.
Quan em mori, la Laia no ho sabrà. Li diré que sóc de viatge per feina. Els pares s’encarregaran de tot. Tu, has de venir després. Vés cap a la Laia, com si fossis jo. Deixa’t portar, no et caldrà gaire esforç per estimar-la. Fes que sigui una dona atapeïda de goig al teu recer. Jo, viuré en tu per sempre.

Amb tot l’amor,

Salvador”

Salvador, vull dir-te que no saps el que he viscut compartint la meva vida amb la Laia. M’he sentit culpable de ser feliç durant molt temps. Culpable de l’engany. La consciència em corsecava al principi. Després, el cervell em va fer un clic i em vaig asserenar. Sé que ets amb mi d’alguna manera. Et sent a prop, germà.
Allà on siguis, et dono les gràcies per canviar el meu destí.



besllum