Oficina

De disbarats tothom en deia dins aquella oficina. N'hi havia de tots colors, però aquest no és el tema. El cas era que tots es llevaven si fa no fa a la mateixa hora, llevat del cap que ho feia quan li venia de gust, per bé que després deia que treballava des de casa i des que cantava el gall, i el gall acostuma a cantar a hores intempestives, no cal comparar un gall amb un despertador raonable, no tenen res a veure, qui hagi tingut gall ho sap. Però no cal parlar del gall sinó de la oficina i del que allà dins hi succeïa. En el fons res de res. Muntanyes de paperassa que havia de ser processada, alguns dels empleats ni comprenien el que feien allà dins, tots, del primer al l'últim, incomprenien el que feien a la vida. No s'havien trobat a si mateixos. Fugir. Era el que volien. Però fugir de què? No ho sabien. De si mateixos no podrien fugir. Per lluny que se'n anessin la seva companyia sempre seria amb ells.

I fugien de les seves famílies i dels seus amics tot abocant-se a la feina. En el fons no tenien forces per distreure's tot el dia, ni valor per angoixar el seu cercle d'amistats, i molt menys per fer anar a pendre pel cul la seva dona o home. Tots tenien clar que havien de pagar un preu a la societat per tal d'estar vius, i era un preu que pagaven de grat, perquè l'alternativa era viure i gaudir de la vida, una cosa que pot sonar bé d'entrada, però que per a tots ells era temible. Gaudir dels plaers potser, però sense diners impossible. Gaudir d'una bona passejada, de cap de les maneres, perquè el mateix concepte de passejada poc tenia a veure amb el gaudi. Gaudir del sexe, tornava l'argument dels diners. Però no ens centrem en que per gaudir calen diners i per tenir diners cal sofrir i per tant per gaudir cal sofrir i al final se sofreix molt per gaudir molt poc. Aquest no és l'assumpte, perquè en el fons ells no sofrien. Hi eren de grat en aquella oficina.

Les feines brutes, lletges, escarrassades o gotelludes de suor al front es trobaven a l'altra banda de l'abisme, al fons mateix de l'abisme fins i tot. Escombraire era una paraula, el nomenament d'una professió, que generava un cert pànic, del tot soterrat i indefinible, quelcom que no s'hauria de fer de cap de les maneres. El fet que hi haguessin titulats universitaris que fessin anar l'escombra de branquillons pel carrer els hi generava vertigen, angoixa vital, una por irracional. Això els feia abocar-s'hi més a la feina. Havien de sentir-se benaurats per tal de no haver de fer segons quines coses. Al garatge esperava el seu automòbil.

Perquè no hi ha oficinista que no tingui utilitari o motocicleta de baixa cilindrada. És la praxis portada al límit. No perdre ni un segons de temps en els desplaçaments, ni suportar l'ambient asfixiant del metro, per tal de poder perdre el temps durant vuit hores al dia, ofegat de papers, de condicions, de clàusules, de procediments inútils, en un ambient si fa no fa tan atapeït com el del transport públic. La vida havia de ser allò. I contra més lluny visquessin de l'oficina millor. Perquè viure al mateix barri on es treballa és de classe baixa, de classe molt baixa, i més que de classe baixa, és de gent de barri, poc mundana. Molt millor els resultava viure a cinquanta quilòmetres de la feina, allò era de gent cosmopolita i oberta, gent sense miraments en qüestió de mobilitat, gent que mirava les feines pel seu interès i no pas per la seva comoditat. Un euro de diferència justificava els desplaçaments més absurds.

Però quin interès podia tenir la feina a l'oficina? La paperassa, més paperassa, i encara més paperassa. I el llenguatge recargolat, els cultismes de pa sucat amb oli, la latiniparla quevedesca explotada fins al límit. Realment pensaven tots plegats que tenien un fet diferencial, que d'alguna manera no eren com els altres. Les seves peroracions en reunions eren d'una significació particular, els que callaven assentien, els que no hi eren no eren necessaris. Tot plegat per tal de justificar-se, per tal de fer que la seva feina insignificant, inútil, eixorca, erma, tingués una transcendència que no tenia. Perquè de les lleis no queda res al capdavall, de les normes comptables, dels tràmits administratius, dels balanços i les memòries, només queden algunes anotacions. De tanta paraula dita i escrita en va, la història no en faria esment ni d'una petita part, potser algun historiador amb aires de rigorositat hi ficaria el nas, per ensumar malaltissament les seves pudors, per tal d'arribar a conclusions precipitades quant a una civilització extinta.

Perquè al final els que acaben documentant-se ells mateixos són els de sempre, els jutjats tenen muntanyes de jurisprudència, que no té cap connexió fiable amb la realitat de la ciutadania en general. Les assessories emmagatzemen els seus registres d'operacions del caire que sigui, immobiliàries, d'afers legals diversos, de gestions enfront la seguretat social, altres administracions, estrangeria, hisenda. Això potser és la realitat d'un poble? De cap de les maneres. I de la vida quotidiana poques persones en fan registres acurats. I qui més qui menys, entre els escriptors costumistes, es deixa emportar més per la imaginació que per la rigorositat. La conclusió és senzilla. De la vida quotidiana dels pobles no s'hi pot saber ni un bri, perquè no hi ha documentaristes vàlids. Ni avui dia no n'hi han.

A l'oficina tot ho volien guardar, la qual cosa els creava no pocs maldecaps, perquè sempre hi havia qui sortia amb documents esgrogueïts de ves-a-saber quan que demostraven això i allò. Els altres s'ho miraven amb poca comprensió, sinó amb sornegueria evident, amb somriures mal dissimulats o mal evitats. Els arxius però estaven per alguna cosa, per tal de fer-los servir, i en el fons tots trobaven raonable que algú els desempolsegués per tal de treure un document que va ser important en altre temps. L'immobilisme era la seva religió en certa manera, la tasca burocràtica tan complicada i tan inaprendible que qualsevol canvi era vist com una catàstrofe, que els situava en la indefensió, en el desconeixement, i en la imperícia, havent de passar per un període de reciclatge per tal de poder comprendre les eventuals noves normes.

Així doncs millor que tot es quedés com estava. Res no havia de canviar, tot i que ells eren persones dinàmiques, vitalment, amb cotxe i ambicions, que no tenien cap problema en adaptar-se, però que en el fons a res no s'adaptaven, perquè qualsevol canvi suscitava una mena de revolta sorda, sense crits ni cops de porra, però ben efectiva, una revolta que acabava per implicar i per permear els mateixos impulsors i responsables, de manera que al capdavall les reformes només eren cosmètiques. Així doncs els procediments havien de mantenir-se, al preu que fos, i no calia fer vaga, perquè ja es tenien els contactes i els fils que estirar.

I estar al cinquè o al sisè pis els era del tot indiferent. Al capdavall un dels drets fonamentals i inalienables dels oficinistes és disposar d'ascensor a l'edifici. Inimaginable de pensar que hagin de pujar alguna escala de més, exclusió feta de les que en alguns edificis antics separen l'entrada del carrer de la porta de l'ascensor. Fora d'això cap escala, que per alguna cosa hi ha la mecanització. I s'ha d'entendre aquesta passió per l'ascensor en el rebuig frontal a les feines d'escarràs. L'oficinista, a part de la formació, té un objectiu clar, esdevé l'obrer de la divisió de classes, l'obrer en definitiva de la classe que no són obrers, i com a tal té molt arrelades les prebendes de les que és mereixedor. No fer grans caminades, no pujar gaires escales, i l'hora per esmorzar, i per dinar, i per sopar no perquè la llei prohibeix les jornades massa maratonianes, però si es dona el cas que hi ha un termini que venç o una urgència de veritat aleshores també per sopar.

L'oficina estava situada en una finca règia, en un edifici multitudinari de disseny d'avanguarda, en una antiga nau industrial reformada amb grans espais i moblament minimalista, o en un antic palau o residència de gent de duros en el que avui dia ningú que s'ho pogués pagar no estaria disposat a viure. Això era indiscutible per l'homo oficinicus, especialització del sapiens que alhora sap molt i no sap res de res, perquè saber molt de coses que no serveixen per a res és el mateix que no saber de res. Però tornem a la tipologia de la morfologia dels edificis aptes per a contenir oficines, en el cas de l'oficina que ens ocupa era finca règia, ja esmentada al llistat. Aquestes finques tenen l'avantatge de ser cèntriques, situades al passeig ... o al carrer ..., molt cèntrics, pel qual el problema de l'aparcament s'agreuja per a gran esplai dels oficinistes que no tenen més remei que comprar-se'n un de privat, amb ascensor. Val a dir que segurament tant d'interès com hi ha actualment en facilitar els desplaçaments dels que van amb cadira de rodes obeeix només a l'aspiració dels oficinistes a poder arribar a la seva cadira folrada amb bracets i potes giratòries sense haver de pujar ni un esglaó, tal és el seu pànic a l'invent de l'escala. Potser pensen que ja pre-ocupats en la paperassa poden ensopegar-hi i caure per davant. En fi, els detalls escabrosos no cal donar-los, l'accident podria ser fatal.

Quant a les naus industrials s'hi concentren les ments creatives, que més aviat són recreatives, en tant que no creen sinó que imiten principalment, i serveixen per entretenir, la paraula és exacta i concisa: recreatives. Perquè no hi ha millor manera de vendre que divertint, això ja ho saben els que venen, que per cert de divertits en general no tenen res. Els nous edificis, de disseny avanguardista, d'equilibri improbable o qüestionable, llargueruts sense ser esprimatxats, contornejat de corbes de Bezier, San Bezier li haurien de dir alguns arquitectes, dissenyat més pels dissenyadors de la darrera eina de disseny assistit que pels mateixos dissenyadors, perquè si un disbarat estètic no pot fer-se amb el programa, es dedueix d'aquí que no pot fer-se a la realitat, per molt que hom es trenqui la closca, aquests nous edificis acullen en algun dels seus racons bombats un bon grapat d'oficinistes. Les mansions també poden adequar-se a les tasques pròpies del tràfic de paperassa.

Així doncs els oficinistes eren allà dins, mirant-se de cua d'ull els uns als altres, sense dir una paraula, i si la deien en veu baixa, sense crits, sense distorsions, en un ambient de concentració. Res pitjor per a la creativitat que el silenci, el silenci és adient a la meditació, al relaxament, però no a l'activitat intel·lectual, les interrupcions són el combustible del pensament, la incomoditat i el soroll esmolen l'enginy i el fan veritablement productiu. Però allà ningú no badava boca, concentradíssims en perdre tot el dematí a poder ser davant un document a la pantalla de l'ordinador, provant de treure-li l'entrellat i fer un comentari pertinent al respecte, com d'algú que ha entès alguna cosa i ho demostra dient el mateix que diu d'una altra manera, adaptada potser a les maneres de la casa, o que critica un punt no evident, alguna part del fons del document que no està explicitada però que un cop criticada queda en evidència. En fi, que la pantalla de l'ordinador havia de suportar les mirades incisives i concentrades de tota aquella trepa durant les vuit hores de la seva jornada.

Hom es demana com és possible perdre tant el temps, com pot ser que les disposicions finals i els annexos tinguin tanta importància, que les clàusules primeres, segones i terceres s'hagin d'examinar, no ja només tenir en compte, per tal de trobar la manera de pervertir-les, trastocar-les i convertir-les a poder ser en el contrari del que es pot entendre en una lectura ordinària i potser ingènua. Per això hi ha perfectes professionals, experts en retorçar els documents per tal que vistos pel mirall de les seves interpretacions resulti la imatge reflexa i contraria al que realment hi ha escrit, experts en giravoltar-ho tot per tal que acabi per assemblar-se al que ells volien dir de bon començament.

Així doncs a l'oficina costa trobar-hi la utilitat pràctica, i d'oficines n'hi ha moltes, abunden, proliferen, el món aspira a ser una immensa oficina, hom es pregunta qui agafarà l'escombra de branquillons per tal de netejar les voreres de fulles seques a la tardor, o qui farà l'esforç de pujar les escales quan sigui inevitable. L'oficina global sembla ser el futur, l'home alliberat de l'esforç físic, si més no de l'involuntari, una humanitat formada per individus amb sobrepès amb el cervell entaforat a dins una especialitat o una altra, obstinats en allunyar-se tan com puguin de la natura i de la seva condició natural. Però les coses fan pudor a la natura, hi ha fred a l'hivern i calor a l'estiu, la pluja xopa, el vent despentina, i el cos fa pudor de cos, i la suor mulla les aixelles. Tot plegat és inevitable, i potser hi ha algú que no està disposat, si més no de grat, a renunciar a les coses que són naturals per viure en un món adulterat i perfectament homogeni, sense traumes ni variacions notables, en una progressió definida i constant vers la mort, que potser resti com el darrer reducte de la natura, la seva darrera paraula, la única de les seves realitat que la humanitat no pugui arribar a vèncer.