Ofici familiar

Sempre m’havien preguntat com era que una dissenyadora de modes novella havia pogut conquerir tanta fama, no amb els seus dissenys, sinó amb el color dels vestits.
A l’últim passis de la moda Gaudí, un dissenyador de fama internacional, se’m va adreçar i em va dir que em pagava el que fos perquè li digués qui i com aconseguia el color vermell del vestit de còctel que vestia la model danesa, companya del conegut actor de Hollywood. Era un vermell cirera que atreia. No per l’escot ni per la línia, sinó perquè la tela, una muselina de seda que semblava una foguera etèria. Li vaig dir que no. Em sentia afalagada, però en vaig rebutjar l’oferta. No podia fer-ho.
En arribar a casa tenia quinze metres de doble ample de tul gastat. Groc. Vaig agafar un cossi i el vaig omplir. Després, amb una agulla d’or, em vaig punxar un dit. Dos gotes, sols dos gotes de sang van caure al cossi. Vaig remenar l’aigua que es va tornar d’un vermell vellutat. Preciós. Vaig ficar els metres de tul i al moment van quedar tenyits. Quin reciclatge! Que bé segueixo el negoci familiar. L’he eixamplat i tot.
Això sols ho pot fer una descendent de la mare de la Blancaneus! Des de temps immemorial que la meva família s’hi dedica. Havíem tenyit robes per fer vestits de núvia, quan no s’anava de blanc, de gala i, sobretot, les capes reials. Els reis d’Espanya, Alemanya, Anglaterra... menys les dels reis de França que les duien blaves, però això és una altra història...
Ah! Temps era temps... però no com ara. Tothom parla del vermell de Scarlett Roig, la coneguda dissenyadora de la Rambla de Catalunya. He deixat el llistó ben alt... De fet ni el Valentino, escolteu!