Cercador
Odi al body
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Piluca s'ha tancat en un convent de clausura, entre mar i muntanya, on vol estar sola i aïllada.
S'odia.
S'amaga rere cada columna del claustre, tant si és dòrica, com jònica com coríntia. No vol ser vista.
Ni de lluny, ni a mitja distància, ni, sobretot, de prop.
Odia el cos que li ha tocat, que té, que és el seu.
A trenc d'alba s'alimenta amb les menges exquisides que les monges elaboren. Mira la lluna, quasi transparent, li sembla un plàstic lleig i aprofita per insultar-la i fer-li ganyotes perquè acabi de marxar.
La Piluca duu els cabells tallats arran, que els considera pixaners i greixosos.
Els ulls sota ulleres de pasta de gran format, que són excessivament petits i poc interessants. Va abillada amb una túnica llarga i pesant per tal que no es copsi la manca de rodonesa dels seus pits, la poca cintura, el cul ample i granellut, les cames curtes i blanques. A cada peu cinc mitjons, que els dits abotifarrats no s'insinuin.
I més en podríem contar.
El cor, que el té fort, pensa que li pot solucionar el problema. I FA UN PET COM UNA GLA.
Ara la Piluca no es pot odiar. Ni ningú, com es pensa, tampoc pot odiar-la.
Si no fos que...firmament enllà....existeixen éssers que s'auto-odien i això és una cançó enfadosa de mai acabar?
S'odia.
S'amaga rere cada columna del claustre, tant si és dòrica, com jònica com coríntia. No vol ser vista.
Ni de lluny, ni a mitja distància, ni, sobretot, de prop.
Odia el cos que li ha tocat, que té, que és el seu.
A trenc d'alba s'alimenta amb les menges exquisides que les monges elaboren. Mira la lluna, quasi transparent, li sembla un plàstic lleig i aprofita per insultar-la i fer-li ganyotes perquè acabi de marxar.
La Piluca duu els cabells tallats arran, que els considera pixaners i greixosos.
Els ulls sota ulleres de pasta de gran format, que són excessivament petits i poc interessants. Va abillada amb una túnica llarga i pesant per tal que no es copsi la manca de rodonesa dels seus pits, la poca cintura, el cul ample i granellut, les cames curtes i blanques. A cada peu cinc mitjons, que els dits abotifarrats no s'insinuin.
I més en podríem contar.
El cor, que el té fort, pensa que li pot solucionar el problema. I FA UN PET COM UNA GLA.
Ara la Piluca no es pot odiar. Ni ningú, com es pensa, tampoc pot odiar-la.
Si no fos que...firmament enllà....existeixen éssers que s'auto-odien i això és una cançó enfadosa de mai acabar?
Comentaris
-
Pobra Piluca...[Ofensiu]brins | 03-03-2012 | Valoració: 10
Tens un humor que m'encanta, Mena, és fresc, àgil i original. En aquest relat ens presentes un problema psicològic prou important com per entristir-nos, l'odi vers un mateix, el rebuig al propi cos, però ho fas amb una ironia tan fina que aconsegueix el nostre somriure.
Felicitats, Mena; escrius molt bé.
Pilar
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435665 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com