Oda (?)

La miro i la miro, i m'aguanta la mirada.
I això que és cega.
No deixo de mirar-la. He vist moltes com ella
i mai m'han agradat.
Sempre les matava
i em tacava de sang blava.
M'agrada torturar-les, fent lliscar
la meva daga
sobre els seus cossos,
però crec que fins i tot ho gaudeixen.
Crec que aquesta ho està gaudint ara mateix.
Li ha canviat la cara, i ara, la té tota sagnant. I la sang
li tapa les faccions; que abans eren suaus, i llises, i fines.
Pures i verges.
Blanques.
Jo la segueixo deformant, però diria que ella somriu, juraria que... Sí. Està somrient.

Em paro a pensar, i l'entenc.
Anava veient com les altres canviaven
i es deformaven,
i no veia l'hora en que li arribés el moment.
Per això m'aguantava la mirada.
Era igual a totes les que té al darrere i ara és única.
I això la fa feliç.