Cercador
Oda a l'amistat: A tu, la meva meitat.
Un relat de: Cleya- Compartir:
La veritat és que estic en blanc. Realment fa temps que vull escriure’t per deixar-te amb una sensació semblant a la que jo vaig experimentar amb la teva carta d’ara fa un any i trenta-sis dies. Aleshores era jo qui feia els divuit.
Recordo perfectament el dia que et vaig conèixer, però encara més l’instant en el que vaig adonar-me que em canviaries la vida. De fet, ja me l’havies canviat per complet. Des de llavors vaig coneixer-me més a mi mateixa, adonant-me que una de les coses que més m’importarien a partir d’aleshores era descobrir a persones com tu. Persones especials, diferents de tot allò que m’envoltava. Diferents per tot i per res alhora. Un “algú” de debó, que destaqués per si sol, carregat de màgia. No sabria com descriure’t perquè resulta verdaderament complex quan em poso a pensar en les tantes coses que et fan ser tu, però tampoc ho vull fer. M’estimo més dir-te el que sento ara mateix, pensant-te des del llit, amb la imatge dels teus ulls i aquell reflex. La teva mirada… M’encanta quan les nostres mirades s’entenen tan bé que emmudeixen les paraules, tornant-les gairabé inútils. Moltes vegades, sento que estem en consonància l’un de l’altre, en una mena d’harmonia entre els nostres sers, com si es trobessin en un mateix lloc tot i romandre en punts diferents.
Sona estrany, potser massa. Però la meva vida és una història sense escenari, una història perduda en un no-res on gairebé mai trobo recer a tant dolor. Aleshores la simple existència d’algú que connecta tan perfectament amb el meu jo es converteix en la meva salvació. És cert que hi ha una estranya distància entre ambdós que desdibuixen aquests sentiments, tornant-los aparentment menys purs. Podria negar-la, però segurament jo mateixa en sóc responsable. Potser, també, és fruït d’un conjunt de diverses situacions que ens col·loquen en diferents punts, com deia abans. Però què més dóna el per què. Només sé que hi és i que, evidentment, dificulta moltes coses. Però també que no ho destrueix. Sento que l’amor que ens acarona i ens uneix a tots dos, tan bo i sincer, tan pur, immutable en el temps…, és l’únic que roman de veritat. De les poques coses que es mantenen còmplices enmig d’aquella buidor en la que tants cops ens veiem.
Quan penso en tu veig poesia. No és l’amor i la poesia, una sola cosa? Quan penso en tu… Em veig a mi. Aleshores somric. I m’adono que t’estimo de la forma més autèntica amb la que puc estimar.
Recordo perfectament el dia que et vaig conèixer, però encara més l’instant en el que vaig adonar-me que em canviaries la vida. De fet, ja me l’havies canviat per complet. Des de llavors vaig coneixer-me més a mi mateixa, adonant-me que una de les coses que més m’importarien a partir d’aleshores era descobrir a persones com tu. Persones especials, diferents de tot allò que m’envoltava. Diferents per tot i per res alhora. Un “algú” de debó, que destaqués per si sol, carregat de màgia. No sabria com descriure’t perquè resulta verdaderament complex quan em poso a pensar en les tantes coses que et fan ser tu, però tampoc ho vull fer. M’estimo més dir-te el que sento ara mateix, pensant-te des del llit, amb la imatge dels teus ulls i aquell reflex. La teva mirada… M’encanta quan les nostres mirades s’entenen tan bé que emmudeixen les paraules, tornant-les gairabé inútils. Moltes vegades, sento que estem en consonància l’un de l’altre, en una mena d’harmonia entre els nostres sers, com si es trobessin en un mateix lloc tot i romandre en punts diferents.
Sona estrany, potser massa. Però la meva vida és una història sense escenari, una història perduda en un no-res on gairebé mai trobo recer a tant dolor. Aleshores la simple existència d’algú que connecta tan perfectament amb el meu jo es converteix en la meva salvació. És cert que hi ha una estranya distància entre ambdós que desdibuixen aquests sentiments, tornant-los aparentment menys purs. Podria negar-la, però segurament jo mateixa en sóc responsable. Potser, també, és fruït d’un conjunt de diverses situacions que ens col·loquen en diferents punts, com deia abans. Però què més dóna el per què. Només sé que hi és i que, evidentment, dificulta moltes coses. Però també que no ho destrueix. Sento que l’amor que ens acarona i ens uneix a tots dos, tan bo i sincer, tan pur, immutable en el temps…, és l’únic que roman de veritat. De les poques coses que es mantenen còmplices enmig d’aquella buidor en la que tants cops ens veiem.
Quan penso en tu veig poesia. No és l’amor i la poesia, una sola cosa? Quan penso en tu… Em veig a mi. Aleshores somric. I m’adono que t’estimo de la forma més autèntica amb la que puc estimar.
