Ocells de pedra

Prova joiosa del nostre amor,
un ocell perdut al paradís,
amb els nostres noms
tatuats al bec.

Però l'ocell s'ha adonat,
petrificant-se,
que som humans.

Per què els humans som tan terribles?
Perque tenim una llengua de foc violent,
perquè som uns torturadors de mena.

I per què no arriba el nostre càstig?
Perque hem creat un món
fet a mida de la crueldat.

Jo estic boig per tu,
però tu ja no estàs boja per mi.
Per què?
Pels efectes de la crueldat,
que dóna voltes al meu cap,
que, encara que jo no t'he ferit,
el món em té prohibit somniar.

Així doncs,
que agafo la meva barca,
i m'allunyo de tu,
buscant una illa
on curar-me de l'amor.

Però,
com és sabut,
l'amor no té cura,
i ara jo,
per aquest sol fet,
he embogit de veritat.

Tots els racons són muts, per a mi,
la Terra és un nou lloc.

Em curaré d'aquesta bogeria
quan el meu cor en trobi un de dolç,
i després trencat,
esperaré tornar-me boig,
altra vegada.

I això és un peix que es mossega la cua.
I això és la sentència per petrificar el paradís.

Eros, per favor:
dona'm una oportunitat...
ja sé que no sóc bo,
però potser ho són,
els qui m'envolten?

Eros:
i si no deixes que l'amor flueixi
per les venes de la gent,
mereixes tenir aquest nom?

Eros:
i si no existeixes?
...

Jo vull estar boig,
però boig de felicitat.
Vull arrossegar-me per la pell d'algú,
vull conèixer les seves entranyes,
i que cada pert seva somnïi amb mi
viatges a la lluna,
a una lluna inventada,
com la del paradís,
on els ocells de pedra ressucitin.

Si això no existeix,
encara que jo ho desitgi,
deixaré la natura
seguir el seu curs,
i buscaré un amor terrenal.

I llavors seré jo
qui deixarà bategar el meu cor,
si les lleis de la natura em són favorables.

On et trobaré?