Cercador
Ocellet de cel
Un relat de: Marta F.- Compartir:
Mirava el cel i després el seu voltant, amb pupil·les ràpides que es passejaven per tots els rostres sense nom de la gent. Arribava a un semàfor i s’hi aturava, i deixava la mirada fixa en una persona fins que aquesta li tornava, i llavors de seguida baixava els ulls al terra, temorosa que descobrís el seu secret.
I és que ho havia sentit. Era a la seva petita cambra, fosca, desordenada, i mentre escrivia deixant algunes taques de tinta negra al paper esgrogueït, bleït per la flama del temps, no s’havia adonat que la seva ànima havia volat del seu cos. Com si fos un petit ocellet d’ales rosades i cos blanc, sortia per la finestreta de l’habitació i s’enlairava imitant el moviment d’un pètal que cau.
Al cap d’un moment, havia arribat al cel. Al cel on tot era blau i blanc, i de llum. I de sobte, l’ocellet sentia que la seva consciència patia un impacte molt fort que la deixava cega durant uns segons. L’ànima, durant aquells instants, deixava de saber si realment existia, o si era al cel o al centre del món.
I llavors adoptava la forma d’un tros de cel. L’ocellet era ara una essència blava que flotava per sobre de tot.
I ella ara es trobava escrivint en el seu paper, mig inconscient, amb els ulls oberts buits de realitat: "Com és que no sóc un núvol?"
L’ocellet intentà moure’s. Ja no tenia ales. Però simplement desitjant-ho notà com tota la seva massa blava es desplaçava cap endavant. I es quedà immensament sorprès, perquè resulta que el que es movia era el cel i no els núvols; i és que en realitat, hi havia una capa blanca a sobre d’una altra blava amb forats de cotó.
L’ànima es sentí inundada per un sentiment de veritat, de llibertat, d’haver conegut una realitat que sentia que havia sigut sempre amagada dins seu. S’havia oblidat que era un ocell, que havia de tornar; tan sols tenia ganes de seguir volant com un tros de cel, mirant els núvols que eren travessats per la llum dels estels, sentint que li somreien perquè els havia descobert.
I al cap d’un temps, l’ànima, com un ocellet que cau del niu, tornava al seu cos i dolçament li mormolava amb paraules de tinta el seu secret:
"Havia descobert que era el cel que es movia i els núvols els que, immòbils, mentien."
I és que ho havia sentit. Era a la seva petita cambra, fosca, desordenada, i mentre escrivia deixant algunes taques de tinta negra al paper esgrogueït, bleït per la flama del temps, no s’havia adonat que la seva ànima havia volat del seu cos. Com si fos un petit ocellet d’ales rosades i cos blanc, sortia per la finestreta de l’habitació i s’enlairava imitant el moviment d’un pètal que cau.
Al cap d’un moment, havia arribat al cel. Al cel on tot era blau i blanc, i de llum. I de sobte, l’ocellet sentia que la seva consciència patia un impacte molt fort que la deixava cega durant uns segons. L’ànima, durant aquells instants, deixava de saber si realment existia, o si era al cel o al centre del món.
I llavors adoptava la forma d’un tros de cel. L’ocellet era ara una essència blava que flotava per sobre de tot.
I ella ara es trobava escrivint en el seu paper, mig inconscient, amb els ulls oberts buits de realitat: "Com és que no sóc un núvol?"
L’ocellet intentà moure’s. Ja no tenia ales. Però simplement desitjant-ho notà com tota la seva massa blava es desplaçava cap endavant. I es quedà immensament sorprès, perquè resulta que el que es movia era el cel i no els núvols; i és que en realitat, hi havia una capa blanca a sobre d’una altra blava amb forats de cotó.
L’ànima es sentí inundada per un sentiment de veritat, de llibertat, d’haver conegut una realitat que sentia que havia sigut sempre amagada dins seu. S’havia oblidat que era un ocell, que havia de tornar; tan sols tenia ganes de seguir volant com un tros de cel, mirant els núvols que eren travessats per la llum dels estels, sentint que li somreien perquè els havia descobert.
I al cap d’un temps, l’ànima, com un ocellet que cau del niu, tornava al seu cos i dolçament li mormolava amb paraules de tinta el seu secret:
"Havia descobert que era el cel que es movia i els núvols els que, immòbils, mentien."
l´Autor
3 Relats
3 Comentaris
1338 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00