Observant quelcom més que un paisatge enlluernador...

" Dibuixant a la ment un somriure, intento animar el meu cor. Mentre m'assec, tot just agafo un llibre... faig que llegeixo però res no es mou...

Busques esclava de la seva mirada, un nou indici d'esperança però res més que llum, reps enlluernada, llum que desprèn però no cap a tu.

Resta en un món allunyat del soroll que el molesta, del destorb del qui protesta davant la seva indiferència.
Allà es reclou i mai sé en què pensa.

Mentre des de terra estant l'observo, embadalida, m'atrau quelcom i no sé pas que és. És com un immens, paisatge que s'estén al teu davant, és tant agradable la seva contemplació, la seva increïble harmonia que els ulls no pots tancar-los i t'agradaria retenir-ho per sempre més a la ment. Però no pots, ni podràs mai fer-ho, la natura es variable, impredecible, màgicament sorprenent i en ocasions cruelment gèlida, distant, infranquejable.

S'ha de protegir, ha de continuar viva i plena d'energia. La intrusió de qualsevol ésser humà pot alterar-ne el seu harmoniós cicle, pot provocar un daltabaix inesperat, una situació comprometedorament perillosa per la seva estabilitat i això no s'ho pot permetre.

I fins i tot ho entenc, ho respecto i em segueix meravellant, el seu recel, la seva enteresa, els seus defectes.... Mai ha entrat cap ésser humà i mai hi entrarà.

Els pocs acostaments, els intents d'apropar-s'hi que alguns agosarats s'han atrevit a fer, no han deixat més que ferides que la natura encara intenta cicatritzar i segueix així cicatritzant, i enfortint-se perquè res ni ningú pugui ensorrar el seu elaborat pla de vida..."