Obrecadarbre

Un relat de: Tanganika
Li deien Tiquis-miquis per la seva aversió al no-detallisme, als no-matisos. Qui li ocasionés tics i que el seu nom fos Miquela ho van propiciar: Tiquis-miquis. No entenia, ningú ningú ningú, la seva subtilesa i ho copsaven com si fos contrària als merchandisings de la vida com estava muntada, tot engranatjat, tot comprat.

Li deien Pitiminí, també. Sí, era menudeta, el mot per a les roses miniatura se li esqueia. Amb tot, ella desprenia una essència, una mena de perfum picant lleuger, que corresponia a les roses de te. La Tiquismiquispitiminí...segurament era híbrida de massa coses que no podien ser enteses. Un amor mai oblidat li havia repetit:

-Ets la meva Maman Cochet. Tens un xic de comportament enfiladís. Queda't al meu bancal!

Aquella rosa rosa rosa que es badava i deixava bocabadat, la metàfora. En va comprar i plantar a la tardor, quan ell havia fotut el camp per mil camins que mai el durien enlloc.

Entre tots i totes i totes i tots que la van enviar, via energia traslladaire, al bosc arxiescabrós i ja t'ho faràs i espavila't.

-Cabrons i cabrones!- hauria pogut cridar. I no: no se li adeia gens. Somrigué en l'espai ombrívol. Fins que el vol d'una cuca de llum semblà ben bé com si volgués rebre-la, guiar-la, cada vegada més rutilant. La detectà ignorant que era la darrera i que cap llop (s'havien extingit) mig enjogassat l'hauria perseguida per atrapar-la d'un salt i fer un mínim mos d'insecte alat. La cuca menà la Tiquis bosc a través fins on els arbres es mostraven amples i robustos, troncs centenaris enganxats els uns amb els altres formant una muralla.

-Obrecadarbre! Això has de dir.

-Parles?

-El meu nom és Tnerarac Drofford, sóc cuca de llum, vaig ser ovella d'escorxador, vaig ser una planta de miraguà, vaig ser...vaig ser...vaig ser...tu.

-I el noooom?

-Purament inventat. T'agrada, oi? Originalejo per un tub!

-Sí. El meu és Tiquismiquispitiminí.

-No. Ni és Miquela. És Maman Cochet.

-Ets...?

-Vaig morir en uns dels trajectes, enfiladissa meva, no has marxat del meu bancal.

-Què vols?

-Cards punxaires, borratja peluda, drupes de mèlia, fulles de caputxina...se m'escalfa l'ànima visionant-ho.

La dona-nena nena-dona somrigué més amplament que mai:

-Encisador, encantador- corroborà.

-Però no pas caramels gust plàtan...

-Noooo. Sí d'albercoc, noooo de meló, sí de regalèssia.

-Regales regalèssia a les teves pupil·les.

La cuca de llum no podia seguir parlant massa més. Tenia un temps marcat, coses de l'eternitat fraccionada.

La Tiquis captava l'oníric amb satisfacció. Va agrair haver anat a escola pública. Si alguna assignatura li costava, la tia-àvia va poder-li pagar ajuda i l'ajuda va ser hores de reforç amb una dona-bruixa que menjava calèndules que li va obrir l'univers poètic. Si hagués anat a la privada no hagués estat possible, alhora que la tia-àvia, ho havia asseverat moltes vegades, hauria hagut de prostituir-se (com ho faria, a la seva edat, no hi entrava) -era tant cara, l'educació preuniversitària, que amb la minsa pensió no haguessin arribat- i hauria estat un estovar la disciplina: no posaven exàmens en plural un mateix dia per facilitar l'aprovat a l'estudiant. Fluixos, comentava la bona senyora. La Tiquis sabia, però, que una antiga amiga hi havia accedit sense pagar perquè la seva mare va saber plorar i això, si hi ha una base religiosa, és l'èxit segur. Després, quan van vendre el pis i marxar a una altra banda del país per despotricar de la que marxaven, no va tenir gens de consciència d'anar a arranjar el deute. Es va endur la filla i va aparcar la seva mare en un geriàtric també privat on també va saber treure les pertinents i salva-butxaca llagrimetes. La Tiquis estava trista: la miserable aquella estimava les mascotes tradicionals -gats i gossos- i, orgullosa d'estimar els animals, en cuinava quotidianament. Li agradava la violència contra la gent pacífica i tenia sang inculta i si li ho hagués dit aquella fèmina hauria tret foc pels queixals del seny que no tenia al·legant que era una virgo llesta i analitzadora. Tiquis, hòstia, explota ja i digues-li 'Putaaaaaaaaa'. Prou de políticament correcte. I amb perdó per a les fúrsies. Recordà, també, com, amb la mateixa tècnica, un dentista tros de pa va arreglar la boca monstruosa de la seva filla. I com, com una boja, no parava d'exposar via xarxa social, fotografiam del seu adorable gosset pota-estret amb la titola sempre empalmada. Un cop, fins i tot, es va autofilmar rascant els fongs del bàter de la casa que va comprar amb la melodia repetida de 'quin fàstic'. Ais, Tiquismiquispitiminí, que no, no vols vomitar això que t'ha vingut perquè tu ets de matisos i subtileses evolutius, holístics.

La tia-àvia havia mort de paràlisi cerebral. La Tiquis no treia l'emoció.

-Et fa olor l'alè, de crisantems frescos: senyal que has de ploure.

Aquelles paraules de la mateixa morta feia anys, quan la gata cega havia fet el traspàs, la van ajudar a descarregar el dol.

-A veure...

No. No li servia usar aquella expressió-crossa per aclarir res. 'A veureeee' a fer punyetes. Era al bosc on l'havien abandonada. Sense retrets, no n'era, el 'a veure' es perdia en el pretèrit (fos perfet o plusquamperfet). El canvià per:

-Veig.

-Què veus?

Un vent tafaner va voler saber-ho.

-Un habitacle que en una dècada no ha variat en res. Bé, s'ha substituït la paella -que finalment es va foradar- per una de nova i qui duia calçotets talla G ha minvat a la M.

-Què veus, de debò?

-La incongruència?

-Per exemple?

-Mirant de no gastar -i alhora per gasiveria- no em rento els cabells massa, no recordo quan ha passat la setmana...puc trigar cap a vint dies a tornar-los a passar per aigua amb xampú. Contrastadament, faig a diari la despesa d'un cafè amb llet de soja en una cafeteria inspiradora.

-Vols que et bategi Purpurària?

Aquell aire en moviment boscà buscà il·lusionar-la en aquell nou àmbit.

-Quin nom més...porpre, hahaha! Que bonic!

Des de la base i fins a mig tronc d'alçada, a cada arbre se li desenrotllà una persiana feta d'ell mateix.

La dona-nena nena-dona, al mateix temps, va meravellar-se amb la mà de fanalets que es van encendre de cop que penjaven de les branques de la saviesa remota. Estaven distribuïts aleatòriament. Ella els usava de punts per dibuixar formes i així va poder trobar-hi el que seria un caragol, un elefant, una llebre i una rata-ham-viu-per-a serps. Li van picar l'ullet, un rere l'altre, fins que els fanalets van tenir el capritx de posicionar-se diferent.

-Hi ha paraules que valen més que mil imatges-va bonir l'insecte, que havia de marxar.

-Al contrari!

No podria contraargumentar. La cuca va fer-se fonedissa. Es retrobarien, segur.
La nena-dona dona-nena es va adonar que les paraules que escrivís l'autora d'aquest relat -en aquest aquí i ara escrivint a tres quarts d'onze del dissabte set de maig de dos mil divuit- sí, si s'hi escarrassava, podien aconseguir aquell efecte. Va demanar-li que no la decebés i l'autora, de tot cor, la calma, tot i pensant on m'he fotut, quines pretensions, quines tensions...però segueixo, que el ioga es noti.
Dels fanalets penjaven serrells llargs, combinant taronja butà i blau turquesa. La Tiquis anava amb un vestit groc tirat amb l'estampat de cercles de diferents mides de color púrpura. Va notar la fredor del capvespre, intensificada amb la humitat del lloc. Havia de menester una jaqueta. A més, anava descalça.

Dos fanalets van caure, cap vidre va sonar trencat. S'havien convertit en dues xinel·les primorosament brodades que la dona-nena nena-dona va calçar-se fascinada. Una escalfor la va abraçar completament. Una ferum de càmfora la va fer girar-se: un jersei de llana tenyina del color que ella necessités, llana cedida gentilment per una ovella lliure que vivia als núvols del bon tracte, estirat sobre uns bolets, s'oferia.

-I tinc gana!...Obrecadarbre!

Les persianes pujaven i baixaven, rítmicament, sincronitzadament. Una, finalment, restà amunt. El dins de l'arbre contenia prestatges plens de formatges:

-Mozzarella, parmesà, gouda,...

-No són de llet fruit de cap explotació animal- les arrels de l'arbre van informar, compassades amb el respirar de la Terra. I no sabien mentir.

-I el pa?

Dins un altre arbre n'hi havia per a donar i per vendre.

-Quina llàstima, si es passen!

-No, mai. Són pans de farina perenne- les arrels van aclarir.

La Tiquis s'atipà de diferents tipus de formatges amb llesques de diversos pans, ben abrigada amb els altres presents del bosc.

Els arbres persistien amb el persianeig, més lentament.

-Obrecadarbre, obrecadarbre!

Havia fet postres: unes maduixetes menudes menudetes d'un tou d'herba lluenta. Un arbre obert exhibia un rajolí d'aigua que li baixava pels dintres. Calia beure'n.

-M'hi veig bé? És tot això real?

-Treu-te les ulleres. Sí.

-No en porto pas!

-Treu-te-les!

La dona-nena nena-dona es tocà les orelles. Hi notà com en sortia la línea de tacte metàl·lic de l'aparell per a la visió. Intangibles es tornaven tangibles. Fora. Unes altres es materialitzaven. Fora. Unes altres. Fora. Van ser unes quantes capes. En sumaven un piló, que emmagatzemà rere una persiana que feia clapes que semblaven mans aplaudint.

-Obrecadarbre, Obrecadarbre!

Un altre li mostrà que guardava productes de neteja no manufacturats enlloc. Naturals integrals. La Tiquis es rentà cadascuna de les cases interiors.

-Obrecadarbre, Obrecadarbre!

Un grup de porcs i truges amb els garrins sortia, en fila, d'un altre arbre que de tenir la persiana vermell sang s'havia transformat a blanc immaculat. Els animals reien, la saludaven feliços, es rebolcaven en un gran bassal fangós que des d'una clariana els atreia i convidava.

-Em quedo, on no sobra cap arbre i jo...jo en sóc un més.

Serenament s'entregà a aquella dimensió que l'emparava i subjectava amorosament.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

169 Relats

166 Comentaris

76489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)