Oblit

Un poema sobre una realitat devastadora. Malgrat la tristor que t'envaeix en acabat de llegir-lo, sento que el fet de posar per escrit el teu sentiment d'alguna manera té quelcom de guaridor. Guaridor en el sentit que et sents una mica més fort per entomar la crua malaltia, perquè, d'alguna manera que no et sabria dir, et buides per dins per agafar empenta per fora.
Seguim escrivint i llegint per no oblidar.
Gràcies, brins!

Les persones majors comencen a tenir alzheimer. Un poema molt bo i amb molta decisió per a la persona que ha perdut el sentit del temps i l'oblit.
Sincerament molt bo i amb molta qualitat, Brins.
Salutacions.
Perla de vellut

Ja soc aqui, en la teva quinzena. M'acaben de regalar un llibre-poema sobre el mateix tema, que es presentara la propera setmana a Barcelona, es titula "Un espejo vacío". Es un tema que t'emplena de tristor, però si li posem poesia ,al omplir-lo de bellesa tot i que trista , s'empassa millor. I tu n'hi posses.
Anna

I moltes gràcies per ser-hi, pels teus mots! Una abraçada.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

i he triat aquest a propòsit, tu ja deus veure perquè, oi?
perquè jo encara no sé que em volies dir en el comentari al meu relat, tot i que me'n faig una idea. Jo sí que no sé qui ets.
I també visc al Vallès.
Potser vaig ser una mica pocasolta en com et vaig dir allò de l'apostrofar, però jo, personalment, sempre agrairé un comentari que em faci corregir errades, i si el problema és que el teu ordinador no té la tecla adient, m'ho dius, i tant feliços, m'empassaré el meu mal d'ulls i tots contents. (Potser en sóc més sensible per què el meu cognom va apostrofat).

Gràcies Brins pel teu comentari penúltim.
Però si ho vols, podem oblidar i tornem a començar, tu diràs.

Una abraçada

Ferran

PS
jo tinc un mail al meu lloc, si ho vols, ja saps, amb tot el carinyu.

Un poema bell, sobre un tema dolorós, trist, difícil de pair pels familiars...
Et felicito per la sensibilitat!

Una abraçada,

Xantalam

PS M'ha recordat un poema que vaig escriure sobre el mateix tema, tot i que té diverses interpretacions. Es diu "Fulles". Gràcies pel comentari.

M'ha agradat molt com has tractat aquest tema de la malaltia de l'Alzheimer, que és relativament nova (almenys el seu diagnòstic). Recorde que abans es parlava de demència senil, i es posava tot al mateix sac, com si les persones grans no fóren capaces de tenir una memòria relativament sana, amb els forats que tothom tenim.
Però també cal reflexionar una qüestió, doncs, quan es parla d'oblit, moltes vegades ens referim a l'oblit que hem tingut nosaltres al llarg de la nostra vida al costat de tots aquells éssers del nostre entorn, quan estaven en la plenitud de les seues facultats. Aqueix és el veritable oblit, per això cal comunicar-se amb els nostres éserrs volguts des d'ara mateix, encara que ja hagen entrat en el llindar de l'oblit...
Una forta abraçada!
Felicitacions per com escrius...
... i moltes gràcies per llegir-me i comentar-me.

Salut!

FRANCESC

Expreses sense embuts aquesta malaltia i el patir del malalt i de llurs familiars. Jo ho vaig
expresar en el meu poema "Alas familiars d'un malalt d'Alzheimer". Si tens algú proper amb ella t'envio el meu suport.

Una forta encaixada de JOANPG.

L'oblit, quan no és desitjat, pot resultar una sentència cruel, un despietat captiveri per a qui no l'ha triat, sinó que ha resultat atrapat.

"Quan en la foscor de la nit, el silenci de les hores t'entristeix l'ànima" ... de vegades convé contemplar les estrelles, que tot i que no poden il·luminar els nostres dies, que són petites i llunyanes, no defalleixen mai!
Per si et fa servei, ni que sigui un minut, m'atreveixo a oferir-te El do de la paraula, per si et ve de gust passejar en la nit estelada.

Em deies en el teu darrer comentari que la serenor encara no l'has trobada: imagino que el trajecte és difícil i potser la meta no és al nostre abast en cada etapa, sinó al final del camí... i entre tant, hem de recórrer als bons records.

Per acompanyar-te el pas en el dia d'avui, t'envio una abraçada,
Unaquimera

Una descripció clara i precisa d'allò que veiem que passa als éssers estimats que pateixen aquesta malaltia:
Deixem de ser ells.

I tens, molta raó en el teu comentari a Culte a la Mort. Quan el cor és ple d'angoixa i gairebé no es pot ni respirar, (tots, malauradament, hem hagut de viure aquestes sensacions), el cervell, com a mecanisme de defensa per a no embogir, busca la manera d'estalviar-se més dolor i cerca un camí cap a l'oblit temporal, cap a l'evasió momentànea.
Has expressat molt bé, en el teu poema, el dolor moral de veure que els éssers que ens han estimat i que hem estimat, naveguen en la boira i acaben per a no reconèixer-nos. L'únic consol que ens queda és pensar que "potser" no pateixen tant com a nosaltres ens sembla.
M'ha encantar llegir-te. Molts petons

Quan aquesta ombra, aquesta boira, penetra en la ment, quan es buida la memòria, anem perdent la persona que hem conegut i estimat. I en aquesta progressió lenta de l'oblit descobrim la implacable marca de la mort. La reordenació d'experiències, desitjos, pensament, sensacions, sentiments, que som cadascun de nosaltres, no té ja alternativa: s'aboca tot a l'espai mort del no-res.
Llevat d'una cosa: la memòria dels testimonis que la preserven i miren d'explicar-la.
En aquest poema descrius amb delicadesa i emotivitat aquest sentiment profund que, a la fi, és una resistència contra la mort: la compassió. I ens fans assistir al dolorós procés de la desaparició d'aquest complex intransferible d'autoconsciència que es perd i es dissipa, que no és conscient ni tan sols de la seva pròpia desaparició.
Salutacions,
franz