OBLIT

Un relat de: weriwei5
Al principi, quan encara parlava amb la gent, als carrers, a les
botigues..., em divertia posant-los nerviosos, crispant-los. Els mirava
fixament als ulls tan profundament que vacil•laven, i aleshores, o
s’amagaven en la seva timidesa o s’enfadaven airadament. Pocs eren els que
mantenien el cap clar i el gest natural.

De vegades, quan em sentia més fort, centrava tan la mirada que podia veure
el seu clatell; això els intimidava d’allò més perquè és sentien
transparents. És preguntaven que cony era mentre desitjaven amb totes les
seves forces que parés, i marxaven espantats de que els seus pensaments més
privats i íntims fossin llegits.

A força de temps, vaig arribar a llegir-los sense veure’ls. S’espantaven
encara més perquè no em veien però detectaven la meva presència,
s’espantaven de que no era allí.

Asocial + mirades entranyes = Temor

Bé, fins que van començar a evitar-me i a oblidar-me. Perfecte. Vaig ser el
tema de discussió per un temps fins que és va acabar. Van pensar que
ignorant-me m’apartarien de les seves vides i que, finalment els deixaria
estar.

La seva exclusió em seguia com un fantasma que m’envoltava cada vegada que
algú travessava el carrer per no trobar-se amb mi. Per ells no era allí..,
per ells no havia existit mai. Si, per casualitat miraven cap a mi, veien un
ombra, una estella d’home, un objecte inanimat etiquetat com rebuig per el
seu subconscient.

Al principi em van espantar. Inútilment, vaig donar el millor de mi mateix
per atreure la seva atenció. Un dia vaig pujar en un fanal en un carrer
atapeït de gent; vaig cridar, ballar i llaçar la meva roba..., res. Ni el
tros més lleu de desconcert, de riure, de compassió a les seves cares...;
els pocs que miraven amunt ho feien cap al cel per veure si pintava pluja.

En aquell moment començava a entendre que ja era al regne dels oblidats. Poc
a poc vaig anar desapareixen de la ment dels que alguna vegada m’havien
conegut fins quedar-me tot sol.

Va ser quan em vaig tornar lliure.

Comentaris

  • molt be[Ofensiu]
    sergialbert | 14-08-2014 | Valoració: 9

    Molt be Tony....bonic relat... a veure si t'animes i et presentes a un premi...un petonàs

  • que bé Toñi !!!![Ofensiu]
    joandemataro | 03-08-2014 | Valoració: 10

    com me n'alegro de llegir-te per aquí !! Segueix escrivint i compartint amb nosaltres els teus escrits, ja veuràs com per relatsencatala trobaràs molt bona gent !!

    una abraçadeta !
    joan ;-)

  • Profunditat clara[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-07-2014 | Valoració: 10

    Ostres, no et coneixia i m'has sorprès molt gratament. El teu estil, la teva forma tan original d'escriure, de prosa poètica és ideal per a un tema així de profund. La indiferència i la por alhora. Cadascú té el seu espai i envair-lo és gairebé pecat. Em poso a la pell dels que mires, penetrant-los fins el clatell i tremolo també. L'altre dia, a l'estació de metro de Trinitat Nova un home es va dirigir airadament a un altre dient-li "què mires tu?" Aquell hhme irat no tolerava que algú el mirés. No van arribar a les mans, però poc en va faltar. Gràcies per fer-me pensar. Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

weriwei5

5 Relats

6 Comentaris

2806 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80