Oblidant Cap.1

Un relat de: nitdesol

El petit local estava ple. Les taules erens ocupades per innumerables tasses de cafè, i el fregar de les cadires amb el terra sonava com un acompanyament imparable que gairebé li feia venir mal de cap.

La seva taula, situada en un racó, oferia el mateix aspecte. Begudes a mig acabar, un mar de boletes de tovallons de paper, les rialles estridents dels seus amics... tot plegat presentava un plànol no gaire motivador del què donaria de sí aquella tarda. Com la majoria de les anteriors, de fet.

Va somriure per ell mateix i va deixar la mirada fixe en el cafè fumejant que li acabaven de servir. El color de la tassa, un blanc esplèndit, contrastava amb la foscor del líquid que contenia. Aquest simple pensament li va portar al cap un seguit d'imatges entristides i difuminades pel pas del temps.

* * *

El cafè ja feia estona que havia deixat de fumejar. Juntament amb el cendre ple, era una mostra del temps que feia que s'esperava. va dir-se mentre encenia una cigarreta.

Mantenia la seva ment ocupada escoltant les converses de les taules properes. Només volia evitar pensar en que el deixarien plantat de nou. No un altre cop. Si avui es tornava a consumar, ja sumarien tres tardes solitàries.

Encara que el seu somriure perdut ho dissimulava, dins seu hi esdevenia una pugna de proporcions titàniques. Una part d'ell, cansada d'esperar, volia abandonar, marxar ben lluny d'aquell lloc i tancar-se a plorar dins seu. Per contra, l'altra part resistia ferma i tenia fe en què la noia acabaria arribant.

Sense adonar-se'n havia deixat consumir el tabac recolzat al cendre. Va apagar-lo amb ràbia. Perquè es negava aparèixer? L'havia excusat les dues tardes anteriors, però... això ja començava a passar de mida. Ell es tenia per un noi pacient. De fet, la seva part encoleritzada li recordava que n'era massa. Tot començava a semblar una presa de pèl, una mena de malson. Però no. Simplement no volia acceptar-ho. Ella ho era tot. S'estimaven. Feia més d'un any que sortien sovint plegats, sense haver formlaitzat cap relació, però sense haver de demanar permís per a res. Ella deia que era un noi molt especial i que el volia tenir per sempre.

O, almenys, això deia.

Va exprimir el que quedava de la seva força de voluntat i va allunyar el pessimisme. Un aire renovat bufà dins seu, i per uns moments va creure's de debò que ella arribaria tard o d'hora.

Va acostar el cap a la vidriera del local. Al carrer, els fanals ja s'havien encès i els cotxes circulaven amb els fars. Al cel, la nit començava a estendre's com un suau llençol estrellat.

Amb un somriure amarg va encendre's una altra cigarreta.

Comentaris

  • oblidant...[Ofensiu]
    plaerdemavida | 19-06-2005 | Valoració: 10

    M'agrada com escrius. Fas unes descripcions molt íntimes que permeten ficar-te dins del teu cap, com si fóssis una neurona més... Els dilemes, les pors, les esperances...

    Espero amb impaciència el capítol 2 per veure més clar cap on evoluciona tot plegat... per entendre una mica millor què és el que va passar amb el que creies que era l'amor de la teva vida.

    Una abraçada molt forta i moltes energies per seguir escrivint!!!! Benvingut a la web!!!

l´Autor

nitdesol

1 Relats

1 Comentaris

1020 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc el Ferran, i malgrat em costa molt poc escriure qualsevol cosa, m'és molt més difícil conservar-ho, però alguna cosa trobareu en akest mar de màgia. És un plaer ;)

Últims relats de l'autor