Oblidada

Amb el balanceig del vaixell,
l'horitzó salta d'alegria al nostre pas,
el Sol acarona l'aigua i les gavines ens diuen adéu.
Tot es tranquil·litat i pau,
trencada tan sols pel cantar del nostre motor
i els batecs de l'aigua besant el vaixell.
Les ones dansen,
els ratxes de Sol em fan l'ullet,
i un esquitx em refresca la cara
fent-me sentir l'olor de la mar.
La Mar, si expliques el que ha vist,
les paraules dels enamorats,
el seu bes apassionat contemplant la posta de sol.
Quanta guerra i sofriments,
la lluita dels pescadors,
el temor dels peixos,
la sang, l'alegria, l'horror.
Ferida pels llamps de les tempestes,
il·luminada a la sortida del sol,
enrogida a la seva posta,
quan desapareix per l'horitzó.
Ara estic assegut,
imaginant que el vaixell es un bressol,
i la mar es la mare,
soferta, dolça, tendra, dura a vegades,
i que amb amor, em canta una cançó
per fer realitat els meus somnis.
Qui sap si algun dia, no llunya,
hauré de plorar per ella,
llàgrimes de foc i destrucció,
perquè els cors s'han endurit,
per exhaurir un present sense demà.